Una de les primeres coses que faig quan compro un llibre, o n’agafo algun de la biblioteca no és obrir per llegir-lo.
Agafo el llibre i l’obro pel mig, com volent despullar-lo de tot el que m’impedeix arribar a ell. Hi acosto la cara. i l’ensumo en un orgasme de sensacions.
N’hi ha que les seves pàgines oloren a vell. D’altres a fulls humits, fulls que es noten que han sigut acariciats amb la mirada moltes vegades per la lectura usuària. Alguns, els més novells, nadons just sortits de l’impremta oloren a plàstic, i a un nou estrany, oloren a nou lleig.
D’altres fan olor a tabac. Molt suau. Fins i tot agradable. Com els Ducados olorats de lluny. I Molts fan olor a biblioteca. Biblioteca nova, amb un aroma suau als sentits i penetrant. Biblioteca vella amb l’experiència dels anys. I els seus intermitjos inclassificables.
I em prendreu per boig. Però només ensumant puc saber si el llibre que m’espera hores de viatge amb sotracs serà del meu gust, serà romàntic, amb final feliç, si portarà la desgràcia o la mort escrita en les seves línies.
I llavors evoco la màgia de la poesia mediocre.
Filed under: Cultura, Paranoies maníaques | Tagged: freak, literatura |
Bloc d'un maníac fugitiu 
segur q amb aixo ja ho saps tot?
jo també els oloro xD
per cert, com va l’ombra?
A mi m’agrada nomes l’olor a nou dels llibres. Els de prestec ni tinc ganes d’olorar-los!
Oh, jo també ho faig, aixó, mmmmmh, com m’agrada l’olor del llibre antic.!
Peró, no soc capaç d’endevinar si aquell llibre em portara estones feliçes o no… be, no crec que estiguis boig, cadascú te les seves manies que, a mes, li funcionen.. 🙂