Quan et creues algú amb el que no vols creuar-te

L’altre dia tornàvem, jo i uns amics (entre els quals una amiga, que això del masclisme inconscient en el llenguatge és ben cert) de la nostra bolera preferida (què voleu? És la més barata que coneixem!) quan vaig creuar-me amb una persona que feia temps que no veia (per sort) i a la que recordo amb molt de carinyu guiño guiño.

Era un antic company d’estudis secundaris (entenguis la ESO) amb el que segurament tots em coincidit a llarg de la nostra vida. Era el típic xulo, que no feia res a classe, que s’ajuntava amb la colla més xunga de l’escola. Aquells que amb 15 ja fumaven (ara això ja és una cosa a la que no dónes importància, però quan ets un preadolescent penses que fumar és el pitjor que pots fer) i que a la sortida de l’escola es reunien al racó on ningú gosava acostar-se.

Era d’aquells que s’inventaven tot d’estratagemes per enganyar i prendre el pèl, que no paraven de fer la guitza a la resta i que es feien insuportables si et tocava seure-hi a prop a classe. I se del que parlo, ja que, com a antic estudiant modèlic (i remarco antic) els professors creien que les millors solucions eren seure els alumnes aplicats amb els més conflictius a primera fila davant del professor per tenir major control i un alumne que no els seguirà el joc; o al darrere de tot, on no destorbaran a la resta de la classe i on tindran un alumne que no els seguirà el joc. I sobre era del alumnes més populars!

Com a context històric, entengui l’hàbil lector, i dic hàbil perquè dubto que aquest personatge del que parlo (que no, no era hàbil, de fet era més tonto que una pedra) estigui llegint això, que durant la ESO has d’aguantar tot el que et tirin a sobre, que per alguna cosa són Estudis Secundaris Obligatoris (remarcant Obligatoris) dels que no podies fugir fins als 16 per anar a currar (amb la massificació d’alumnes desinteressats, rucs i conflictius que comporta a les aules).

Deixant la xerrameca a un costat: era un fill de puta odiós (oh, un tacó al bloc!).

Doncs me’l vaig creuar quan anava per carretera de Sants. Anava acompanyat d’un personatge igual que ell (no el coneixia, però això salta a la vista: Dios los cria y ellos se ajuntan) i vaig sentir que deia:

Era el chaval  más tonto de mi classe.

Tot seguit del riure del seu acompanyant.

No vulgueu saber la ràbia que vaig sentir. De fet, m’estaven parlant, i no em vaig adonar, tot posat en els meus pensaments psicòpates sense deixar de mirar el personatge.

I és que no puc ni imaginar-me en què es basava per fer aquella afirmació, ni per quins set sous pot una persona com ella i com molts que hi ha pel món repartits, creure que ser un fill de puta està a l’ordre del dia. Suposo que deu estar de moda. Només cal mirar quatre polítics i/o vividors.

Almenys jo vaig aprovar la ESO (cosa gen difícil en aquest país, tot s’ha de dir).

Ja està, ja ho he dit.