Ara mateix hauria d’estar fent uns exercicis que haig d’entregar demà, però almenys el que duri escriure això, em permetré un descans, doncs per aquí comença tot.
Ha arribat un moment en el que he descobert en l’espiral en la que em moc. Visc el dia enmig de feina i feina voluntària. Per descomptat que m’agrada el que faig, si no hauria plegat fa temps, però he arribat a un màxim en el que tinc temps per a tot menys per mi. Ja quasi ni llegeixo, tot i que m’encanta i ho necessito. Ja no escric, tot i que m’agradaria recuperar-ho. Potser és un moment en el que seria necessari qüestionar-me la dedicació que tinc cap a les coses que faig. Sortir de “festa” ja fa mesos que no em diu gran cosa. No em crida gens sortir descerebradament de nit i aguantar dolor de dia. No serveix de res fer les coses sense criteri de nit quan de dia ens agrada tenir les nostres idees i principis que trenquem quan marxa el sol.
No se com m’ha agafat això, però aquest matí al metro (amb intenció de portar la bici al taller) he trobat la discordança entre la música agressiva dels auriculars, i el cant de felicitat, realització i generositat que emana del llibre que llegeixo. Després d’indignar-me gràcies al senyor Hessel i a la colla d’economistes espantats que acaben de veure el fantasma que es va augurar que recorreria europa, em veig com una peça més que tira endavant, queixant-se però que no s’implica. No és, doncs, el mateix queixar-se en un bloc que la típica i detestable conversa de veïns o gent del bar de “cada dia vamos a peor, pero qué le vamos a hacer?“?
De manera que, com en unes eleccions, toca un curt i intens període de reflexió.
Filed under: Paranoies maníaques |
Bloc d'un maníac fugitiu 
T’estas fent gran, no és greu, ni necessàriament dolent, però sí inevitable.
Això sí, per si et serveix d’alguna cosa m’ho he passat molt be llegint aquest post.
Salut!!
Molt bon post, inutil! Gairebé perfecte.
Jo també m’estic movent en una espiral maleida, i molts cops em sento perdent-me entre les coses. No importa que m’agradin, no deixen de ser només coses. Crec que més o menys tota la gent normal està vivint dins d’una espiral pareguda, passant d’una feina a l’altra – i a molts ni tan sols els agrada què estan fent -, no tenint gaire temps per a si mateixa, deixant de fer això que agrada però no sembla absolutament necessari per falta de temps.
Sortir de festa realment s’aprecia quan ets joves. Amb el pas del temps, inevitablement t’adones que una nit ben dormida val més que un any de sortir de festes. Fins i tot es pot caure en el extrem de considerar que “dormir bé és un art”.
Trencar-te els principis és molt mala costum. Si fos la teva mare t’ho prohibiria. 😉 I sí, no serveix de res queixar-te i després seguir fent el mateix.
Dormir bé és un art… quanta raó tens!!
Hauriem de crear una pagina amb això en el facebook i fer-nos fans. 😀
Jo fa una setmana vaig pensar el mateix, la meva vida ha estat una mica caòtica últimament, fent el que toca amb el rellotge darrere. Llavors vaig agafar un full i vaig fer una planificació setmanal. La gràcia era que no es basava en les obligacions (tot i que també hi eren), sinó en el que em venia de gust. No l’he seguit exactament aquesta setmana, però tinc l’impressió d’haver fet més el que vull i tenir més temps lliure.
Espero que no ho trobis fora del context, eh? A mi em va semblar que aquest video podria ser la versió femenina del teu article:
Deu ser que estudiar física ha és una bona ajuda a superar el període post-adolescent, quan més aviat n’hi surts, millor. 😉