Antena 3 antisistema

No se si l’haureu vist, però fa no res Antena 3, la cadena preferida de les ments planes, ha tret un nou anunci on surten un munt d’actors de la cadena. Jo, que estava veient els Simpson, no vaig poder evitar veure aquella aberració.

L’anunci comença amb un Pablo Motos suposant un món ideal, i enmig de l‘anunci diu una frase detonant:

– Pongamos que no existe bolsa que no tenga asas.

Com? Una cadena privada jugant amb la idea de que no existeix la borsa? Increïble. Però aquí no s’acaba, ja que mentre veig l’anunci amb la boca oberta escolto una cançó que em sona. Killing in the name of, de Rage against the machine. Un grup de música molt afí amb les idees d’Antena 3, oi?

Sembla mentida com s’ha aconseguit que en els últims anys estiguem veient com una generació creix oblidant el significat de moltes coses, una generació que s’està deixant passar la mà per la cara i en la que el simple fet de manifestar-se és considerat prescindible. Un exemple? Pregunteu a qualsevol estudiant què faria un dia de vaga i us faríeu creus del percentatge que es quedaria a casa i diria “Què bé! Un dia de festa!”. No culpo a Antena 3 de l’anunci. Només ha fet evident la tendència actual, i si ningú s’ha indignat és que aquesta onada d’escepticisme ja ens ha ofegat a tots.

La democràcia funciona

Les vocals i la presidenta de la mesa on, afortunadament, no em va tocar treballar eren unes completes inútils. Us sona d’alguna cosa això? La democràcia és la mateixa a tot arreu.

 

Perdoneu, però algú ho havia de dir!

Reflexions electoral

S’acosten les eleccions i com que últimament estic molt enfadat amb la política, m’he decidit a fer una reflexió sobre un popurrí de temes que si no dic rebento però que queda massa ample com per escriure-ho en dijous. I per on començaré? Doncs com a preocupat per la violació diària cap al medi ambient començaré parlant pels partits que m’han enviat propaganda electoral en correu postal a casa, una de les coses que trobo més odioses de les campanyes electorals i que em posen més frenètic.

PP. No diré gaire d’aquest partit perquè ja a priori sento una insalvable animadversió cap al partit. Per què? Perquè tots sabem quina és la seva ideologia, quin és l’origen d’alguns dels seus membres històrics, tots els casos de corrupció en els que membres del partit estan involucrats i en el fet que hauria de ser un partit il·legalitzat. Creieu que exagero? Doncs llegiu aquest article on argumenta clarament per què la llei de partits hauria d’il·legalitzar el PP. La mateixa llei de partits que tant estimen a l’hora de treure’s del mig a partits bascos els podria enviar a tots a casa. Arribats el punt de penetrar l’urna amb la papereta però, la ignorant massa de població que els vota s’oblida de tot això, arribant a situacions tan inversemblants com que 1 de cada 6 votants del PP votaria sí a la independència. Per acabar, quan la dreta parla de canvi se’m posen els pèls de punta. I m’han enviat la carta en castellà.

PSC. La Carme Chacón amb posat preocupat als cartells del metro no m’inspira suficient llàstima com per votar per ells. Què diuen en la carta? Resumint, diu que tots hem de fer un esforç per fer que l’economia vagi a millor però (i aquí apareix CIU) que no s’han de tocar ni educació ni salut i ens explica com de jove va ser atesa per la sanitat pública i va obtenir una beca per estudiar a l’estranger. I jo em pregunto: tots ens hem d’esforçar? Jo no he fet caure a Grècia ni Irlanda. Jo no tinc ni veu ni vot a Standar’s&Poors. També esmenta que “sense desmantellar l’estat del benestar que tant ens ha costat construir les darreres décades”. Estem parlant del mateix estat del benestar que ha vist reformes laborals i una vaga durant la presidència del socialista de la cella angular? L’estat del benestar dels  milions d’aturats? Vivim en mons paral·lels, no parlem la mateixa llengua. No entendria el meu vot.

CIU. Després de la rebequeria que li va agafar a en Duran als matins de TV3, anem a parlar de la carta. “Ara més que mai hem de votar amb el cap, amb el cor i amb la cartera […] per impulsar la nostra economia i per aconseguir el pacte fiscal […] per tenir més diners […] per la sanitat, per l’educació de qualitat”. Quina cartera? Ara ens dirà que les retallades que el seu amiguet Mas està fent són només per culpa del dèficit fiscal que Catalunya pateix des de fa anys! Que els socialistes van deixar les arques buides! Perdona, però dóna’m els pressupostos, un parell de dies de calma i et diré on pots retallar sense tocar sanitat ni educació si és que tant t’interessa que siguin de qualitat. Primera mesura: retallar la plantilla de cotxes i helicòpters oficials.

ICV. Primer de tot, no m’agrada que m’hagin enviat per correu de paper la publicitat electoral. No fa massa d’ecologistes, i tenint en compte que Movistar em truca cada 6 mesos i Jazztel cada setmana, no crec que fos gaire difícil per un partit de la seva alçada haver trobat el meu correu electrònic quan porto emplenant beques des de fa 6 anys en les que poso el meu e-mail. Tot i això, és una opció que no descarto per un futur, però que voleu que us digui, el tripartit i en Saura han fet molt mal a la imatge que tenia d’ells.

Arribats a aquest punt, a qui votaré? Primer de tot, dir-vos que tinc confiança nul·la en l’actual sistema democràtic, però crec que cal fer absolutament tot el que estigui en les nostres mans per canviar-ho. No crec que el meu vot canviï res, igual que el setge al parlament, els dies d’acampades o totes les manifestacions no han aconseguit canvis en les polítiques que s’estan aplicant. Tan sols s’han aconseguit bones paraules que intenten atraure tot l’electorat potencial que suposen els indignats en un gest que mostra total incomprensió cap al moviment 15M. Però malgrat això s’ha d’actuar des de tots els fronts i amb totes les estratègies possibles. No crec que valgui allò de: sóc anarquista, no voto; estic descontent, no voto. Si ets anarquista, vota al partit que creguis que després et pugui ficar les coses més fàcils respecte a l’organització política que desitges. Si estas descontent aixeca’t del sofà i busca la resta de partits que es presenten. Si ens tanquem en banda mai aconseguirem res. Just després de tenir de tenir l’article quasi enllestit he descobert l’operació Op20N que organitza Anonymous. Aquest és l’esperit que volia encomanar (si esteu enfeinats us podeu estalviar els 3:30 primers minuts).

I per tant, a quin partit donaré el meu vist i plau? Crec que Anticapitalistes és el que més s’acosta a la desafecció representada en el 15M i que és un dels molt pocs partits que diuen les coses com són, encara que facin mal.

Que el vot és secret? En la meva opinió aquesta és una collonda que es van inventar per la por a expressar la opció política que més va amb tu. En un país civilitzat no hauria d’haver cap tipus de por a represàlies o males cares quan es parlés d’això, si no una sana discussió de política. Que de fet, és el que li falta a la gent. Parlar de política al carrer.

Finalment, dir-vos que diumenge sóc suplent de mesa. Si em toca substituir a algú moriré per tota la feina que no hauré pogut fer i que haig d’entregar dilluns. Perquè això de la mesa no és democràtic, si no, llegiu el que li passa a aquesta pobre noi que és objector de consciència. I a sobre, ens manen feina. No se quina carrera tenen els que manen allà a dalt, però estic segur que no van estudiar a la UPC. Visca la UPC. Visc a la UPC.


Campanya electoral

Aquest dissabte és el dia de reflexió, però algú reflexionarà?

Perdoneu, però algú ho havia de dir!

Campanya

A Rambla Brasil acaben de ficar aquelles fustes per enganxar cartells electoral i quasi envaeixen el carril bici.

El pitjor de tot és que ningú els hi fa cas i en segons quins carrers, fan més nosa que servei.

Perdoneu, però algú ho havia de dir!

Deslegitimació de la política

Últimament es parla molt sobre els indignats i, tot i que per culpa dels exàmens no he pogut participar tant com hagués volgut en els seus actes, coincideixo amb les seves demandes. Això que quedi clar per endavant. Ara, això no farà que se m’enterboleixi la vista ni la memòria, i crec que com que les dades i el números són quelcom irrefutable per tothom (dos i dos són quatre i no hi ha volta de full) parlaré una mica de la indignació que sento respecte a la classe política.

Fa uns quants anys, concretament el dia 18 de febrer de 2006 vaig participar en la manifestació que la plataforma pel dret a decidir va convocar amb el lema: Som una nació i tenim el dret a decidir, i que reclamava l’aprovació de l’estatut tal i com s’havia aprovat en el referèndum com a cas particular i la defensa del dret a decidir del poble en general. Tot i que el primer motiu no m’atreia massa, el segon sí, i per això hi vaig anar.

El ball de xifres és considerable, però les més realistes segons el meu parer, són les que diuen que 700.000 persones es van manifestar. Quan vaig arribar a plaça Catalunya (al final) després de quasi dues hores caminant des de plaça Espanya, des de l’organització ens deien que seguíssim endavant perquè encara hi havia gent a plaça Espanya iniciant la marxa. I tots sabem com n’és d’ample la Gran Via.

Els cas és que 700.000 persones estaven manifestant-se només a Barcelona. Per mostrar-ho més visualment, serien més persones de les que en les eleccions al parlament de l’any passat van votar a Ciutadans, ERC, SI, ICV i PxC. O les que van votar a PP, ICV i SI. Tot i que l’enciclopèdia grec tingui la definició que té:

Demostració col·lectiva, generalment a ple aire, en la qual les persones que hi concorren fan paleses llurs conviccions, desigs o sentiments a favor d’una opinió o d’una reivindicació.

El dret a manifestar-se, reconegut per la majoria de les legislacions modernes dins el marc de les llibertats polítiques, constitueix actualment el mitjà més emprat pels qui desitgen evidenciar llur opinió enfront d’alguna mesura del govern o llur adhesió a una determinada persona o doctrina.
Tota manifestació té l’objectiu de canviar l’actuació política, tirar enrere alguna llei o impulsar-ne de noves. És una part més de la democràcia. De fet és l’únic mètode democràtic que té la població entre eleccions cada 4 anys. Malauradament els polítics les rebutgen i en faig la vista grossa, ja sigui per aturar la guerra d’Iraq, pel dret a decidir o per les retallades. No s’adonen que és l’expressió d’un poble contrari a les seves actuacions i que fent-ne la vista grossa no fan més que deslegitimar el caràcter democràtic del polític que no l’escolta (Política deslegitimada: motiu 1).
Parlant de deslegitimar. Aquesta és una paraula que agrada molt als polítics per atacar qualsevol cosa que no els agrada. El moviment dels indignats és una de les coses que ells creuen deslegitimades per no utilitzar els mitjans comuns. Malgrat això, els indignats no és més que una manifestació, diferent i molt llarga.
Però parlant de deslegitimar i tornant al números. He agafat els números de les últimes eleccions al parlament a la web oficial. Fent un càlcul fàcil, tenint en compte el total de gent cridada a les urnes i els vots obtinguts per CIU, aquest partit ha obtingut només el 22.43% dels vots de tota la població. I té una quasi majoria absoluta que l’ajudarà a aprovar les retallades i quasi tot el que vulgui aquesta legislatura. És legítim això? (Política deslegitimada: motiu 2)
A més, aquest matí han ocorregut alguns altercats al parlament segons he vist als Matins de TV3 entre pàgina i pàgina d’estudi (si no, hi hagués anat). Diuen que això deslegitima el moviment 15M. Perquè la violència del Mossos l’últim 27 de Maig no va deslegitimar el cos policial o la conselleria de la que depèn i quan quatre dels milers d’indignats provoquen uns aldarulls condemnats per la resta del moviment indignat deslegitima tota insubmissió popular? (Política deslegitimada: motiu 3)
L’únic que em queda clar, i a cada protesta, manifestació o llei retallant drets em quedarà més clar: les hòsties políticament correctes, només es poden donar per una banda que, tothom sap qui és i que, per suposat, és legítima. Si els polítics també tinguessin dos dits de front i escoltessin i dialoguessin amb els seus jefes (nosaltres) no caldria dur a terme reivindicacions tant incòmodes.

Voluntats tergiversades

Aquest matí he estat estudiant a la biblioteca i com acostuma  a passar hi havia un xivarri impressionant. La gent va a la biblioteca, on es passa la major part del temps xiuxiuejant sobre les coses que fa a fora, les seves batalletes. Aleshores van al bar a fer un cafè o una cervesa i comencen a parlar sobre autors que han llegit i la seva literatura o mètodes, sobre llibres que els han interessat o sobre teories de la física i intenten resoldre fins i tot algun problema. I jo tot això ho he vist i ho he viscut.

Ningú se centra en el que està fent i així ens va les coses. Parlant al bar sobre com arreglariem la política o l’ètica no servirà de res si després no surts al carrer i ho practiques. I això també ho he vist. Per això se’m posa la pell de gallina quan penso en els herois que van fer-nos obrir els ulls que a plaça Catalunya es pot fer molt més que donar de menjar als coloms.

Ens han fet veure que no cal que ens conformem amb un país de charanga y pandereta i ens han fet pensar d’una vegada: perquè no comencem a fer les coses bé? Perquè no fem que aquest país deixi de tenir les voluntats tergiversades i les idees mal plantejades?

Fent números amb l’alcalde

Com tots sabreu sóc de números. I vistos els resultats electorals d’ahir per Barcelona alguna cosa no em va quadrar del tot. Anem per feina:

Ahir va votar el 52.97% dels cridats a les urnes, o el que és el mateix, 616.290 persones. En canvi es va abstenir el 47.03%, és a dir 547.266 persones. El nostre nou i flamant alcalde Tries va obtenir el 28.74% dels vots (174.022 vots).

Si encara teniu fresc el procediment per calcular tant per cents podeu comparar els vots que ha obtingut el nou alcalde amb el total de la població de Barcelona, de manera que obtenim que el nostre nou alcalde ho serà per la gràcia d’haver sigut escollit per només el 14.96% de la població.

Visca la democràcia.

A mi m’agrada Barcelona, però no aquesta

Aquest migdia, cap a la 1, m’he disposat a agafar el bus 56 a la parada que hi ha al carrer de la Creu Coberta a tocar de plaça Espanya. En aquest estació,  a més, s’hi poden agafar el 57 i el 157. Uns 5 metres mes amunt hi ha una parada de bus turístic. Quan hem arribat a la parada marxaven un bus turístic i el 157. A partir d’aquí no se quan de temps he esperat, però han passat per davant nostre 6 busos turístics, mentre que no ha passat cap ni un de busos normals. Ha sigut llavors quan hem marxat al metro farts d’esperar veient com un altre bus turístic s’acostava des de lluny.

Ni tan sols patint una lobotomia espontània tenia intenció de votar en Jordi Hereu, però que quedi clar que aquesta no és ni de bon tros la Barcelona que als ciutadans ens agrada. Potser a ell si, per tant diu molt de qui té una lobotomia.

Algú encara creu que Barcelona no és la millor botiga del món?

Les municipals per a nens de ESO

Quan anava jo cap a tercer de la ESO (per tant, tenia uns 14), a principi de curs, com era costum es realitzava a les classes de tutoria les votacions per escollir quin seria el delegat de classe. Aquest “privilegi” si es pot dir així no tenia cap aspecte positiu, més aviat et perdies alguna hora del pati reuninte amb la resta de delegats i havies d’escoltar les queixes que els companys de classe volien que el consell escolar arreglés (tot i que les queixes acostumaven a ser bajanades, i n’hi havia una que era perpètua: que fiquessin un altre cop, xarxes a les canastes de bàsquet (els mateixos que ho demanaven s’hi havien penjat a l’anterior)).

S’acostumaven a escollir dos delegat per classe, de manera que es van presentar les candidatures (tot i que ab aquest vocabulari soni seriós, la veritat és que era molt “xapusero” i la majoria de coses s’escollien a mà alçada), és a dir, que en la mateixa classe de les votacions els que volien ser delegats ho deien i tot seguit es votava. Res com les películes amb cartells electorals als suros, pressions o campanyes.

Aquell any vam sortir escollit delegats jo i una altra noia que va obtenir un vot menys. Aquesta noia, ja amb els seus 14 anyets, era la típica noia problemàtica, que ho suspèn quasi tot (i no precisament perquè tingués un ritme d’aprenentatge més lent, si no perquè, com hom diu, no fotia ni l’ou), fumadora precoç (simplement per la popularitat) i que anava de discoteca en discoteca. Però era del grup popular de la classe. Jo, al contrari, em feia molt més amb la gent que no era popular i que anava a la seva, amistats, la majoria, que encara conservo feliçment.

En aquella época jo era un noi aplicat amb bones notes al que li encantava aprendre coses noves. Havia sigut delegat en anteriors ocasions siplement perquè començava a agradar-me un tipus de responsabilitat diferent que fins llavors no havia experimentat (tot i ser una decepció més tard) i que, suposo, va iniciar la meva inquietud política.

La noia va aconseguir el vots dels populars i força gent neutra que volia ser com ella però que no hi arribava. Per mi va votar la meva colla i alguna persona neutra que realment sabien que jo faria bé la feina. La resta de vots es van repartir entre altres “alcaldables”.

Aquesta “batalleta” és simplement per dibuixar la situació política ara que s’acosten les eleccions municipals. En una classe de 30 persones, tenir 8 o 10 amics que et recolzin et dona un bon avantatge, i només amb algun vot més neutre pots aconseguir un bon recompte.

A la vida real, aquests amics es poden contar, posem, amb centenars de persones, algun miler si m’apures: els afiliats i els simpatitzants de tota la vida (que en argot futbolístic significa el mateix. aficionats quan les coses es fan bé o malament). La resta de la gent jo la considero neutra: no sap escollir per voluntat pròpia, llença el vot escollint sense informar-se o segons qui aparegui més als mitjans de comunicació, o fa vot útil. Així és més o menys com va aconseguir quasi igualar-me en vots aquella noia: era la que es feia veure més i que estava en boca de tothom.

Com va dir Artur Mas en unes declaracions, en aquestes municipals guanyarà el que es mogui més i el que es faci veure més. En aquest aspecte, els partits amb representació política al consistori ja tenen la feina mig feta. Els altres només han de moure a la gent neutra. Una feina molt difícil en un país d’electroencefalogrames plans.

NOTA: En defensa d’aquesta noia, inesperadament es va implicar força en la seva feina de delegada. Però que això no serveixi d’esperança en la política professional.