– No se com va passar, de debò. No m’ho esperava. I no t’ho prenguis malament, eh? Estava jo tan tranquila i de sobte, sense saber com i en el moment menys esperat vaig notar, bé, millor, vaig tenir aquella sensació de buit a la panxa. Vaig començar a mirar a l’horitzó i hem vaig aïllar anímicament. Tothom deia el meu nom i em mirava estrany però no els sentia. I és que de sobte i sense previ avís sentia que t’estimava.
Filed under: Paranoies maníaques | Tagged: jo, mental, reflexions |
Bloc d'un maníac fugitiu 
Que bonic! coses així de ben rodades només passen a les pelis o com a molt a altra gent més afortunada que jo.
I que jo…
La sensacio de buit a la panxa es mes aviat de fastic, no et sembla?
Ara amb temes d’amor, jo tampoc tinc molta sort encara que sempre arriba per tothom o aixo crec, el que sempre tenim tots son els amics, espero que no faltin mai. Ho escric per dir algo no se que comentar amb aquestes coses
Inútil serà perquè no t’hi fixes bé, si miresis al teu voltant segur que ho trobaries, però estàs dins la bombolla i no te n’adones del que t’envolta…
Generalment no en hi fixem mai…
aixxx.. la primavera i l’amor… has vist l’anunci d’Estrella Damm? aixxx… els amors d’estiu…