Gairebé des de sempre m’hagués agradat parar-me a pensar una mica i explicar les coses com són. Escriure el que penso quan estic dos minuts pensant el que què puc dir, enlloc de començar a escriure com ho he fet gairebé sempre: escriure alguna cosa ràpida i tan fàcilment mal interpretable que la gent em pregunta què volia dir al post de… o m’explica què entén ella que jo volia dir en aquell post… i a la que em diu no ho entenc m’agrada respondre ràpidament i no ho entendràs i no pas per fer-me l’interessant.
Però per sortir del pas estan prou bé, doncs omplen una mica els forats d’aquesta bitàcola i fan que no quedi buida i que la gent no s’oblidi del tot que a la xarxa també existeixo.
Són les 12:46 de la nit i no em ve de gust connectar-me al messenger per parlar amb ningú. Tinc son però vull resistir-me una mica més a dormir. De fet això no és una gran novetat… últimament no sóc gaire habitual dels servidors de missatgeria espontània i acostumo a connectar-me com a invisible (o no connectat) per evitar conversar. I acostumo a passar les hores així. Potser aïllat i sense entendre perquè no em ve de gust conversar. Abans podia passar-m’hi hores. Ara ho evito.
Potser tal i com evito descobrir-me quan escric. Potser per la covardia que puc arribar a sentir si algú entén el que vull expressar o el simple fet que ho entengueu tots? O que ho entengui a qui no li toca? O a qui no li toca ho interpreti malament? Potser aquesta xacra d’escriure així de malament ja se m’ha enganxat definitivament i no me’n podré desfer mai. Potser aquest és el motiu pel qual hagi deixat d’escriure en altres formats i hagi anat deixant de banda a poc a poc i amb mala lletra altres formats que estan en mi des de fa més temps.
I tampoc vull enganyar-me amb l’excusa de va, ara que arriba l’estiu i tindré temps faré tal i qual… però a l’estiu faig el mateix. Mala hierba nunca muere diuen. Doncs sí, mai.
Crec que en algun article ja he comentat aquest mania meva de, últimament sentir-me distant de la gent que em rodeja. Em fot fàstic. No puc comentar rés més a part de que intento evitar aquest sentiment.
Potser és la nostàlgia. Últimament m’ha agafat per pensar. Ostres, recordes de quan… i d’aquella vegada que… i de tota aquella gent que deies que mai dels mais perdries de vista més d’un dia i que al final res de res. D’aquella que et trucava o que jo trucava per un no res i amb la que em podia passar hores parlant-hi al telèfon sense cansar-me i sabent que potser la veuria a l’endemà. O d’aquella que potser coneixes i que has vist un parell de cops però que t’ha semblat una persona collonuda. A aquesta gent és més fàcil de perdre-hi el contacte. I collons, quina ràbia.
I sí, sí, ja ho se que sóc jo! Que abans ho he admès quan he dit que m’evito, ho sé. Encara que provo d’evitar això. A vegades hom et fa obrir els ulls.
Potser és la pel·lícula que acabo de veure. Historia completa de mis fracasos sexuales. I no, el títol no ho explica tot de la pel·lícula. Sense crispetes i sol l’he vist i joder (avui em permetré dir tacos), m’ha agradat el final. Val, és ñoño i previsible, però és com una crida a l’esperança dels desarrelats. Segurament això i que tinc l’habitació lliure per mi sol han sigut els desencadenants d’aquest article (i alguna que altra cançó de Red Hot Chili Peppers que em fiquen tristoi).
Ara no se perquè em venen al cap les redaccions que ens feien escriure a l’escola. Sempre deien què fòssin de 200 paraules. O de dues pàgines. Jo sempre em passava del límit. Encara que m’arrisqués a fer faltes d’ortografia que em fessin baixar la nota. No he suportat mai quedar-me amb la paraula a la boca. O potser definien la meva veritable professió. Potser hauria d’haver sortit periodista, o escriptor. Veig que m’he quedat a mig camí.
Fa unes setmanes estava conversant amb un company de la universitat al bar d’aquesta. Els dos fent la mateixa carrera però amb idees diferents al cap. Quan acabi vol fer música. A mi sempre m’ha agradat escriure i no em desagradaria viure d’això. Em va preguntar: i perquè no escrius un llibre? i la veritat és que suposo que dedico massa la vida a coses banals i avorrides per evitar contradictòriament l’avorriment.
Suposo que davant un compendi de coses a rectificar similars al de la pel·lícula les hauré de tenir en compte per posar-me al dia amb la meva vida… altre cop?
Tornant al tema d’escriure. Crec que mai podré escriure realment com els escriptors de debò que publiquen llibre (i repeteixo: escriptors de debò). Només se parlar de mi i del que em passa. No sóc capaç d’imaginar històries on jo no en sigui el protagonista. I quan la vida s’ensopeix s’acaben les idees per escriure de mi i comença el bucle com una banda de Möbius qualsevol que et puguis trobar pel carrer. Me l’apunto a la llista de quan assoleixi la vida completa.
D’això m’hen vaig adonar ahir. Aquí al barri per aquestes dates entreguen un premi d’un concurs literari a poetes joves. Temps enrrere m’havia plantejat seriosament presentar-m’hi. Fins que vaig veure que no estaria al nivell. Vaig parlar amb un conegut amb “l’afició” d’escriure (i fico afició entre cometes perquè desconeixo si per ell serà quelcom més) i sobre aquest concurs fa algun any. L’altre dia vaig llegir al diari que havia guanyat el concurs d’aquest any.
Ara la pregunta que em plantejo és: i jo què he fet des d’aquella conversa part de RES?
![Catablocs.cat [la catosfera ara mateix]](http://baladre.net/images/catablocspetit.gif)
