Ja ho va dir Picasso

La inspiració ens ha de trobar treballar. Nit i dia a tot hora amb un bolígraf i un bloc on vomitar verbs i sintagmes nominals. Ja ho va dir Picasso, i la setmana passada m’ho va recordar un company.

Ara però, la meva ànima pertany a una companyia de cuyo nombre no quiero acordarme, que a canvi de certs diners i la experiència laboral de la meva vida, m’obliga a focalitzar almenys vuit hores al dia la meva inspiració en quelcom força allunyat de la basta i malanomenada literatura a la que em vindria de gust dedicar temps aquest estiu.

Malgrat tot, i si hi ha molta sort, i si la rememoració de Picasso ajuda, potser la meva inspiració pot arribar lluny. Tant de bo.

Expert d’economia

En moments històrics com l’actual, en el que curiosament tothom és expert i opina sobre economia però el país s’enfonsa… vaig a posar el meu granet de sorra.

Jo no tinc ni idea d’economia, però com enginyer vaig a tractar el tema amb un mètode una mica més científic: causa-efecte.

1.- El país està en crisi.

2.- El govern decideix pujar impostos i abaixar sous.

3.- En conseqüència hi ha més gent a l’atur que suposa una despesa per l’estat.

4.- La gent comença a tenir cada cop menys poder adquisitiu i les seves compres minven.

5.- Donat que les grans multinacionals són les úniques que poden oferir preus baixos, acaparen totes les compres i les petites i mitjanes empreses comencen a tancar.

6.- Els treballadors de les petites i mitjanes empreses passen a les llistes de l’atur.

7.- Hi ha encara més gent amb poc poder adquisitiu.

8.- Tornar al punt 5 fins que l’economia sigui insostenible.

Per ara, ens trobem en als principis del punt 5 d’una llista de 8 punts.

Que Dios nos pille confesados. Però sembla massa ocupat blessing America.

Rescate

– Oye, tú que opinas del rescate a la banca?

– Rescate? Hoy ha empatado la Roja.

Liebster

Aquest matí m’ha sonat el despertador just quan mig en somnis estava pensant “quant deu faltar per a que em soni el despertador?”. El cas és que m’he despertat amb son i he passat tot el dia en un estat com de dormit: estudiant pels exàmens finals. Què no hi veus la similitud? Bé, et passes l’estona tancat (biblioteca vs llit)  amb el cap absent de tot el que t’envolta i quan aixeques el cap la llum et molesta.

Per això m’ha fet gràcia l’últim dels centenars de milers de comentari de l’Ahse demanant-me que em despertés. A que s’ha referit? Espero que no tingui el poder de llegir la ment i que s’hagi referit a aquest blog mort moribund de fàstic. Un gran poder requereix una gran responsabilitat i blablabla i a voltes són una pèrdua de temps.

El cas és que si, he vist els comentaris rebuts tot aquest temps, i he vist que he sigut guardonat amb un tal premi Liebster. Sembla ser que no està remunerat (llàstima), però és un premi i, quan les visites entrin a l’habitació i els hi ensenyi sempre puc inflar el pit i dir mèrits que no tinc. Cap problema. Així que aquí teniu el logotip del premi:

Cortesia del troset de servidor de WordPress d’en Pons. Pel que fa a repartir altra cop el premi (i per quintuplicat!)… el meu consell de savis particular té unes quantes idees, però he estat remenant i tots ja el teniu, així que només em queda agrair a en Pons i a l’Ahse per entregar-me el premi. Ei! Que no els coneixeu? Llegiu-los, són molt bons!! I ja de pas (i si les bases del concurs ho permeten) tornar a guardonar-los als dos.

País emboirat

En el país dels encefalogrames plans i l’esperit emboirat, m’alegra veure pel carrer, pel metro o al porta equipatges d’una bicicleta, gent que porta a passejar quadres amunt i avall.

Matí de dissabte

En el meu dia a dia és difícil poder passar un sol matí sense fer res que no estigui relacionat amb feina i universitat, però aprofitant que comença un pont de 4 dies que, molt agraït aprofitaré per fer feina 25 hores diàries, m’he permès el dissabte matí lliure per anar a recollir les ulleres noves de l’òptica i encendre l’ordinador sense temptació a fer feina. I això de sortir al carrer a caminar amb tranquil·litat sembla maco, i de fet ja quasi ni recordava com era.

I tot i no ser accidentat, el camí de tornada m’ha injectat de bon humor. Primer de tot, baixant per un carrer he pogut escoltar una conversa robada de persones totalment anònimes. Aquí us la descric:

I no pienses que cuando mueras vendrá Dios y te salvará. Olvídate de eso.

Escoltat de dues dones probablement sud-americanes. M’ha fet gràcia tenint en compte com de creients sembla que són per allà baix. Coses de la colonització espanyola, suposo.

Més tard, i ja a tocar de casa, m’he creuat amb una parella d’edat força avançada. Viuen un pis per sobre i avui, com sempre que me’ls creuo, m’han preguntat si venia de treballar. No, avui no senyora. Aquest matí descanso que a la tarda ja em poso a avançar “deures” i a estudiar. Però tranquil·la que cotitzo el 2% del meu sou (coses de ser becari) per la seva pensió, no es preocupi. Evidentment, això no ho he dit, però sembla que m’ho estiguin preguntant cada cop que s’interessen per si treballo.

Doncs si, és un matí esplèndid.

 

Benvolguts, passeu passeu

Benvolguts altre cop. Torno a ser aquí, i se que ara us estareu preguntant què he fet tot aquest temps en el que no he escrit i tampoc no he llegit ni comentat cap dels vostres blocs. O probablement no i simplement només em quedaran els 3 lectors comptats que comenten relativament sovint i una altra que llegeix i calla virtualment però que després m’ho comenta quan ens trobem.

He estat pensant com explicar-vos-ho i he arribat a la conclusió de que el millor mètode és el que fan les sèries de televisió quan no tenen idees: un capítol recopilatori.

Com sabreu o haureu mig endevinat, fa prop d’un any es va obrir la caixa de pandora de la meva vida amb aquest article. Des de llavors no em puc queixar gens (i de fet, com podeu veure, últimament quasi no ho he fet), ans al contrari, les coses em van millor que mai. Malgrat això, els estudis que estic duent a terme actualment són força exigents i em trobo una mica en la mateixa situació de la Salamandreta fa uns anys quan veia matrix i parlava de coses molt estranyes.

A això però, cal afegir altres projectes en els que m’estic embarcant i que acaben d’absorbir tots els Joules de sobra que em queden al cos i tot el temps que tindria per convertir-los en potència, literatura o quelcom maco que fa moltíssim que no creo. I raó teniu si us queixeu i voleu que torni a ser el creador d’abans.

Així que avui, arribat a un punt de derivada nul·la, estic en un cim que podria considerar un punt d’inflexió. Per ara l’única conseqüència d’aquest és la decisió profunda i convençuda de prendre’m les coses amb calma. Per fi i d’una vegada per totes després d’uns mesos de bojos i un dia per a quedar-se dormint al llit. No se si si canviarà la freqüència d’actualització del bloc, dels comentaris cap als meus articulistes preferits (que malgrat no tingui temps de llegir-vos, sempre esteu presents en el meu dia a dia) o de l’escriptura més fina. Potser demà torni a casa després de 12 hores fora més estressat que mai. Qui sap. Suposo que passat demà ho esbrinareu.