Judicis de la història

Els grans personatges són recordats per grans frases, i no per grans discursos.

Fent números amb la independència

Fa uns mesos vaig fer una assignatura on es tractava l’electrònica des del punt de vista de la presa de mesures i es tocava una mica per sobre l’estadística necessària per a tal.

Recordo que el professor ens va explicar què eren les mostres aberrants: són aquelles mostres que, degut a un error en la mesura, tenen un valor tant diferent de tota la resta que poden ser considerades errònies i per tant, eliminades de la mostra.

En això em poso a llegir els diaris sobre la manifestació d’ahir. Amb sorpresa descobreixo que des de l’Ara fins a l’ABC coincideixen en el nombre de manifestants: milió i mig segons la guàrdia urbana, dos milions segons els organitzadors i 600.000 segons el govern.

Sembla ser doncs que si agafem aquestes tres mostres i les estudiem, podem considerar que la que es troba més allunyada de la mitjana és, evidentment, la que dóna el govern. Per tant, al meu parer es podria considerar una mostra aberrant, doncs els instruments de mesura van fallar i, en trobar-se tant allunyada de la mitjana es pot considerar que és una mostra no gaire fiable.

Això si, sense tenir en compte la xifra d’intereconomia que, escudant-se amb unes matemàtiques força dubtoses no ha dubtat en convertir els 600.000 participants del govern en 450.000.

Avui, manifestació!

Tothom sap que les manifestacions independentistes convocades a Barcelona han de començar a plaça Espanya i acabar a plaça Catalunya. Per allò de la poètica de la política…

Malgrat això, aquesta tarda tots a la manifestació!

El metro, de luxe

Com que el transport públic cada cop és més car després de múltiples pujades anuals, s’entén perfectament que aquesta setmana hagin aparegut anuncis de la gens barata Ralph Lauren a les andanes del metro.

I jo em sento poca cosa vestint barat amb la cara dels joves de l’anunci mirant-me amb delit!

De perquè em vaig ficar en això

I referint-me a això em vull referir a la branca del coneixement cap a la que he decidit enfocar els meus estudis.

Crec que tot va començar als feliços anys de la ESO. Les retallades en educació encara eren cosa del futur, vàrem ser dels últims ens esquivar les posteriors lleis que van fer de la ESO la batalla perduda de professors i bons estudiants i, que jo recordi, bromejàvem molt amb els professors, però no els faltàvem al respecte.

Recordo les classes de ciències naturals i l’admiració que sentia cap als gran inventors i científics de la història. Recordo fantasiejar amb la idea d’haver viscut en un passat centenars d’anys llunyà i creure que si la poma m’hagués caigut a mi, ara seria jo el que sortiria als llibre d’història. O m’imaginava com devia ser la ciència en les primitives escoles de l’imperi grec.

Per això, pocs anys més tard vaig decidir decantar-me cap a les ciències amb la idea de ser un gran científic que sortiria als llibres d’història per alguna descoberta que m’hagués també brindat el premi Nobel. Pensava que tothom sabria el meu nom igual que tothom coneix a Einstein, a Newton o a Stephen Hawking, un dels últims grans científics no morts conegut.

Finalment em vaig decantar per l’electrònica i, tots els meus somnis se’n van anar en orris. Pocs enginyers d’aquesta branca són famosos i les poques probabilitats d’èxit que apareixen en l’horitzó son les de publicar articles al IEEE, publicar algun llibre o fundar una empresa que aconsegueixi un forat al mercat per a quedar-s’hi. Però poc més. I donant-li voltes, la idea d’haver escollit una altra branca tampoc no hagués canviat gaire les coses: els grans descobriments requereixen de tanta gent, tanta tecnologia i tants cervells pensant que com a molt el reconeixement a queda a un nivell molt local: universitat, família, cercles de coneguts.

Serà aquesta reflexió el pas de les fantasies infantils a la realitat de l’adultesa? La maduració definitiva?

Viatge

La ciència i la tecnologia no haurien de ser considerades avançades fins que no es resolguin els problemes que suposa el transport per carretera a distàncies relativament curtes en les que absolutament sempre toca una persona amb sobrepes al seient del costat i a la meitat del propi.

De caza

Jakub había sentido siempre terror de que los que miraban estuvieran dispuestos a sujetarle la víctima al verdugo. Porque el verdugo se ha ido convirtiendo con el tiempo en un personaje familiar del vecindario, mientras que los perseguidos huelen de algún modo a aristocracia. El alma de la masa, que en tiempos se había sentido identificada con los míseros perseguidos, se identifica hoy con la miseria de los perseguidores. Porque la caza al hombre es en nuestro siglo caza de privilegiados: se caza a los que leen libros […].

Milan Kundera

La despedida

Ja ho va dir Picasso

La inspiració ens ha de trobar treballar. Nit i dia a tot hora amb un bolígraf i un bloc on vomitar verbs i sintagmes nominals. Ja ho va dir Picasso, i la setmana passada m’ho va recordar un company.

Ara però, la meva ànima pertany a una companyia de cuyo nombre no quiero acordarme, que a canvi de certs diners i la experiència laboral de la meva vida, m’obliga a focalitzar almenys vuit hores al dia la meva inspiració en quelcom força allunyat de la basta i malanomenada literatura a la que em vindria de gust dedicar temps aquest estiu.

Malgrat tot, i si hi ha molta sort, i si la rememoració de Picasso ajuda, potser la meva inspiració pot arribar lluny. Tant de bo.

Expert d’economia

En moments històrics com l’actual, en el que curiosament tothom és expert i opina sobre economia però el país s’enfonsa… vaig a posar el meu granet de sorra.

Jo no tinc ni idea d’economia, però com enginyer vaig a tractar el tema amb un mètode una mica més científic: causa-efecte.

1.- El país està en crisi.

2.- El govern decideix pujar impostos i abaixar sous.

3.- En conseqüència hi ha més gent a l’atur que suposa una despesa per l’estat.

4.- La gent comença a tenir cada cop menys poder adquisitiu i les seves compres minven.

5.- Donat que les grans multinacionals són les úniques que poden oferir preus baixos, acaparen totes les compres i les petites i mitjanes empreses comencen a tancar.

6.- Els treballadors de les petites i mitjanes empreses passen a les llistes de l’atur.

7.- Hi ha encara més gent amb poc poder adquisitiu.

8.- Tornar al punt 5 fins que l’economia sigui insostenible.

Per ara, ens trobem en als principis del punt 5 d’una llista de 8 punts.

Que Dios nos pille confesados. Però sembla massa ocupat blessing America.

Rescate

– Oye, tú que opinas del rescate a la banca?

– Rescate? Hoy ha empatado la Roja.