Com sempre passa quan estic amb amics parlant de les coses, sempre arribem als temes més normals del món (ironia ironia), i no se com, parlant vam arribar a preguntar-nos si teníem pensada una solució en el cas que fracasséssim fent el que cadascú està fent ara.
A la ronda de preguntes es van arribar a sentir coses ben estranyes dins d’una barreja de broma i sinceritat que a vegades costava distingir.
Passant des de sadomasoquista (qui no s’ho cregui, sí, es poden treure diners fent d’això), passant per puta o el crear una secta que ja tinc planejada amb un amic de la uni (sic).
Dins de les respostes la meva, crec, va ser la més realista o la que més toca de peus a terra. I em preocupa. Vaig respondre que cambrer. I no és una cosa que em disgusti perquè, a vegades mig en broma sempre dic que jo moriré amb 4 carreres (espero que sí), però que seré tota la vida cambrer. Sé que és una afirmació d’idealisme juvenil, ja que si se’m presentés l’ocasió d’un treball que requerís els coneixements adquirits i amb més sou canviaria sense pensar-m’ho, tot i que sentiria una mica de llàstima en deixar la barra i tindria aquell sentiment de pertanyença eterna al gremi de l’hostaleria.
El cas és que aquesta resposta tan realista em preocupa. Sóc realista perquè, inconscientment sé que fracassaré i m’asseguro una segona oportunitat real i creïble? O és que simplemenet no tinc sentit de l’humor?
Tant una com l’altre no m’agraden gens…
Filed under: Paranoies maníaques, Reflexions de barra de bar | Tagged: bar, jo, reflexions |
Bloc d'un maníac fugitiu 
Home, si ja tens el treball alli no veig perque et preocupes. Que faries si fracasaria la carrera? Doncs “aixo que fas ara” es la resposta mes logica del mon! Que passa??
La veritat és que encara no he tingut una resposta a aquesta pregunta…
Em sembla que tens força raó: potser val molt la pena treballar d’alguna cosa que no hagis estudiat.
x cert, no m’havia adonat del canvi de color de la samarreta de l’home sense cap i del text “fent teràpia”