I al final tot segueix el seu cicle.
Els nens creixen i es fan adults. Els adolescents s’enamoren i pateixen, els adults es casen per no patir fins que acaben patint amb els anys.
I l’únic que tenen tots en comú és que menteixen, pateixen i al final, moren.
La qüestió que em sorprèn no és el patiment, sinó la similitud de totes les vides.
I no he pogut reflexionar més perquè no m’he pogut treure del cap la cançó que m’he posat al mòbil mentre m’estava canviant al vestuari: Cuéntame, de Lagarto amarillo.
cuéntame como pasó la vida i no me sueltes de la mano.
Filed under: Paranoies maníaques, Reflexions de barra de bar | Tagged: bar, música, reflexió |
Bloc d'un maníac fugitiu 
Jo no hi veig la logica a aixo que dius. A la vida personal la gent no ha de mentir, ni ha de patir: si ho fan es perque volen fer-ho! Perque volen? Doncs els dimonis ho sabran, jo mai no ho he entes, sempre prefereixo dir la veritat (o als pitjors dels casos no dir res), i de patir ja en tinc prou amb la regla, no he escollit mai tenir-ne mes. 😛
bah, si dius això és perquè no has patit de veritat
això de a una de la niña bonita què és? és una peli o de la canço?… bueno es q no u entenc, si fos a una niña bonita o de la niña bonita ps si xo wenu nse k soc curta potser tothom u sap i ara estic jo aki explican histories
ale adew
conecta’t
ah no vale acabo de llegir el sms ves ves xo dema si q si ee no em falleeuuuuuu que hem darreglar lo de dimecres divendres dissabte i laltre dissabte
t’acabo d’enviar el sms potser no las entes o potser no las llegit k dorms o et fa pal anar a buscar el mobil i haver de baixar del llit tan alt que tens
era nomes una vomitada de paraules pero paraules k han configuart el meu dia davui i man passat moltes coses mes xD
soc super interessant ya veus