Camina

Fa un parell de dies vaig llegir un article meu vell de fa un o dos estius anunciant que marxava de vacances no se on i que no se’m veuria per la xarxa en uns dies. Em va agardar perquè començava parlant sobre la mort dels escarbats i després canviava radicalmnent de tema sense tornar a esmentar a aquelles pobres bestioles. M’agrada molt fer això a l’hora d’escriure, i de fet és útil per quan tens coses variades al cap i necessites dir-les. Buides el pap sobre qualsevol tema i després vas a allò important.

El cas és que porto uns dies amb idees al cap sobre alguna cosa a dir. Crec recordar que éren coses importants i que podrien arribar a canviar la concepció que jo mateix tinc de les coses un cop rellegís el que jo mateix hagués escrit, però ara no en recordo cap. Per tant no devien ser tant importants. La qüestió és que totes aquestes idees s’han dilut en els últims i atrafegats dies pujant i baixant muntanyes.

En quatre hores aproximadament sonarà el despertador. És el toc de diana que m’aixecarà del llit i començaran unes vacances de catorze dies (tots seguits) que em portaran a recòrrer uns 343 quilòmetres a peu des d’Oviedo seguint el tradicional Camino de Santiago primitiu. Com és de suposar, estaré digitalment desaparegut durant aquests dies (si, encara més) tot i que l’amor sigui analògic i això, no marxi mai.

Porto aproximadament 4.5 quilograms de pes a la motxilla, i en comprovar-ho, he tingut la primera reflexió de les moltes que espero tenir: cal tant poc per viure? Sembla que si. Ja us comentaré. També porto una petita bossa de mà carregada amb una vella Agfa Isoly 100 amb un carret blanc i negre a dins. Potser us comparteixo alguna foto. Segons com surtin. Segons com surti jo i els meu dos acompanyants (o dos acompanyats).

Per escriure porto tres llapis. Tots de l’Ikea i amb punta suficient. Uns papers bruts per una cara dels intents de la impressora d’escopir sense tinta. Si encara us queden ganes de llegir, ens veiem cap a mitjans d’agost.

Anuncis

Vida al tren

“No quiere mirar el paisaje, se lo sabe de memoria. En el tren hay que leer, prestar oreja a las conversaciones de los demás o repasar las carrocerías de las tías buenorras, porque si uno empieza a mirar por la ventanilla termina viendo pasar su propia vida.”

Antonio Iturbe

16.06 – 16.45

Després d’un relativament curt trajecte en tren un altre cop, amagant el cap en una llibre amb nombre i lletres esparcit entre esses enormes integrades he arribat a la meva destinació.

He mirat al meu voltant mirant a la gent que hi havia, he mirat per la finestra per observar el paisatge que passava en aquell moment. I no he pogut evitar somriure pensant com he pogut viure sense allò durant tot l’estiu, com ha sigut durant anys el meu racó d’inspiració i el meu lloc d’escriptura lliure.

Viatja i escriu.

Resum

Cama i peu propietat de l’anomenatinútil.

La llamada

Me han llamado. Se ve que lo están pasando en grande. Y yo estoy aquí pudriéndome. Es envidia. Pero saberlo no hará que me sienta mejor. Y seguirán pasándoselo en grande esta tarde. Y mañana. Hasta la semana que viene. Mientras, yo seguiré pudriéndome más aquí. Donde siempre sobra un inútil. Reflexionando sobre mi entre los otros mientras disfrutan mi ausencia, como siempre me ha parecido que ha sido: mi presencia oscurece y enferma aquello a lo que me acerque. Machaca la felicidad. Destruyo personas. No entiendo porqué aún no me odian del todo. Yo lo haría.

Y aunque parezca cruel, al final de la llamada la voz era serena y quasi-monoespectral. Algo que me ha levantado el ánimo hasta que he pensado que no importa. Ya habrá quien le levante los ánimos otra vez. Y la felicidad. Y el buen humor. Alguien que realmente sepa hacerlo. Alguien a quien merezca más. Y no yo, que podrido o no, sigo siendo un ambientador aroma mierda.

Revisors

Tot just acabo d’arribar a casa d’una classe prou plàcida com per a que l’enuig que sento sigui injustificat. El problema ha arribat quan, havent arribat a Sants, i uns 5 segons més tard de validar el bitllet per sortir, jo i el company amb el que anàvem hem sentit un xiclet agut i estrident. Era el d’un nen que s’havia atrapat la mà a la màquina validadora en una d’aquestes portes que s’obren a costat i costat. Devia tenir poc més de 3 o quatre anys i no parava de plorar desconsolat. Anava acompanyat de la que diria que era la seva mare i una altra dona, d’aspecte marroquí poc marcat a excepció del mocador que els cobria el cabell.

En quant el nen ha fet el crit, tothom s’ha girat i qui més qui menys ens hem acostat per treure el nen, tot i que l’enganxada ha sigut un moment. Qui també s’ha acostat ha sigut el revisor que acostuma a estar a la porta de sortida de l’estació per deixar-te sortir (o enxampar-te) quan la màquina s’ha espatllat just quan t’ha validat el bitllet però no t’ha deixat sortir. I m’ha sorprès molt el que ha dit. El tinc vist de l’altre dia, quan la màquina em va tocar els pebrots i vaig haver de recórrer a ell (amb iaia pel mig). Cara d’amargat integral. Just arribar a la taquilla menja-mans ha començat a cridar:

– Esto pasa porque meteis una targeta i salís dos!

No! El niño! – Ha dit la mare en un excel·lent castellà i amb manca de verbs pel nerviosisme del moment.

Vist això em marxat. Ja no teníem res a fer i no crec que la pobra dona hagués pogut tranquilitzar-se amb tota la gent que la mirava, però només amb això he tingut suficient. Encara que fos veritat l’acusació del revisor, en una situació com aquella no et pots posar així. Un nen està fent un merder increïble i està patint i destapes la teva faceta humana per mostrar només les teves obligacions laborals. Si aquella família ha pagat degudament es pot comprovar mirant després el bitllet, i per tant l’escridassada i humiliació del revisor no es pot disculpar si es pot comprovar posteriorment que ha validat tots els viatges (exceptuant el nen, que no semblava tenir l’edat encara de pagar). Per tant, on queda la presumpció d’innocència? Veig que me l’estan venent cada dia a la TV i diaris però només la veig aplicada en casos de corrupció i ROBATORI de diners públics per part de gent que es pot pagar fiances i la seva defensa davant la justícia els tribunals. Em dona per pensar que, on sigui que està escrita la presumpció d’innocència, té una clàusula que diu explícitament que només és aplicables a segons quines persones.

Odio el revisors. Molt. Crec que són l’extensió corpòria de la mà dels polítics que més a prop ens cau al ciutadans. Són ells el que han escollit lliurement una feina en la que saben que es dedicaran a buidar injustament les butxaques de la gent amb els preus tant desorbitats que tenen els transports públics. Diuen els defensors de les actuals tarifes que els usuaris només paguem el 40% del preu real del trajecte, mentre que els 60% el paguen les administracions públiques. Què generosos oi? Que jo recordi a les administracions públiques també les pago jo, per tant el bitllet el pago íntegrament jo. Què maco és amagar-se en estadístiques. Posat en aquesta situació feu el transport gratuït que ja pagarem amb els impostos! Almenys ens estalviarem treure la cartera.

I una mala llet així, bé es mereix un article per despullar, altre cop, a Renfe.

Renfe altre cop

Avui m’he plantejat seriosament convertir aquest bloc en quelcom més que un bloc personal. Desprès d’un altre merder de Renfe he pensat que seria una bona idea fer d’aquest bloc, a més a més del contingut actual, una plataforma crítica amb la gestió de Renfe, ja que no hi ha cap medi en el que es faci ressó suficient, i cap ajuda ha de ser mal vista. Així que a partir d’ara intentaré explicar les meves històries com a víctima d’ella, ja que el que fins ara estava fent aquest feina, ha aconseguit alliberar-se.

Per això us explicaré la història d’un tren que avui ha passat d’estar gairebé inoperatiu a estar fresc com una rosa en questió de minuts.


La història comença a l’andana de Sants de la línia C-2 Sud. El tren amb destinació Vilanova i la Geltrú que segons l’horari de la web arriba a Sants a i quart ha arribat a i vint i ha sortit alguns minuts més tard. Fins aquí un retard normal. El problema ha estat quan, entre aquesta parada i Bellvitge el tren s’ha aturat. Ha estat uns vint minuts així fins que el conductor, per megafonia ha informat que el tren tenia una averia mecànica i que reculariem cap a Sants altre cop. Aquest trajecte s’anava fent en intervals d’uns 30 centímetres cada 5 minuts fins que, inexplicablement el tren ha retornat a la vida i ha seguit el trajecte com si res hagués passat.

Un parell d’estacions més endavant s’ha sentit per megafonia (és un dir, ja us explicaré), que l’averia tan desastrosa ja s’havia reparat miraculosament, però que tot i això els trens d’aquella línia anaven amb retard. M’he sentit com l’Enjuto Mojamuto amb Internet.

Resultats: 33 minuts de retard (demà comentaré quin és el retard de la premsa) i la conclusió que, a Renfe, són prou espavilats i caradures com per a fer publicitat a crits de les seves millores, però que quan cal donar males noticies, la megafonia, curiosament, està posada al volum més baix i amb la distorsió harmònica més alta. I això que fa uns anys per allà hi sonava música clàssica a tot volum i se sentia ben nítidament fins a l’última semifusa.

I fins aquí la meva indignació d’avui. Prometo articles! Tinc dos esborranys al cap! Sigeu pacients!