Transistorizado

Quizás el método consista en sólo eso. Dejar de preocuparse de todo antes de que ocurra y mientras tanto vivir del dinero público robado i dejar a un lado las cosas complicadas para gente mucho más lista para ello, pero tonta para ver dónde esta realmente la felicidad: en la calma.

Y olvidarme de aquellos sueños juveniles i de las películas de Hollywood de que la vida realmente interesante es la sobresaltada i llena de quehaceres.

Y para no aburrirme, transistorizar un poco mis sueños y crear algun que otro filtro pasa banda de tipo notch que permita, tan sólo, el paso de la frecuencia de la felicidad, a la espera del bit adequado en el pin adecuado de mis nervios que me reactive i me diga que, NRZ mediante, ha vuelto la calma.

On…

Fart de la mare que va parir Fourier i el pare que el va engendrar, em podreu trobar a cavall (a galop) entre el tren més llarg del món i les antenes dels terrat, sempre dipols, és clar. No em volgueu complicar els coses.

Doncs penjat a les antenes, com un monigote del penjat qualsevol, però molt més bastant un quant més viu que en Chanquete (no fotem…) trobant els errors  de les pel·lícules.

Però no barallant-me amb el meu, aquest bloc, sino amb representacions freqüencials del que vulguis escoltar, carinyo.

Ràdio

El soroll és inherent a la vida de les paraules, i tot i crear a voltes, mapes de ciutats (sempre millors que la pròpia), no deixa de ser una putada que per a les paraules maques tampoc existeixin els filtres adequats per a fer que els sentiments es puguin expressar en els harmònics adequats i puguin arribar al receptor sense que l’aire faci de les seves en el camí. A uns quants centenars de metres per segon.

Entre cafès

-Recordam que mai més em torni a agafar nou assignatures.

– Encara que siguin laboratoris?

Especialment si són laboratoris.

Desterrat

A vegades m’agrada imaginar-me com la desfeta humana que ningú vol. Aquell que quan el coneixes no val la pena seguir tenint al costat perquè potser te l’imaginaves diferent o el tenies idealitzat. I potser és cert que en ocasions m’agrada trencar amb aquesta imatge que certa gent tingui de mi.

M’agrada imaginar-me com aquell que van abandonar perquè pensa sobre el que l’envolta enlloc d’utilitzar-ho sense criteri, el que beu massa, el que escolta música que no és eletrònica (un seguit de sinus de diferent període que van variant amb un cert ritme massa senzil, tal i com vaig definir ahir sota un escenari) ni cap temazo (des de la més sana i profunda ironia) i que prefereix música que mai sortirà per la ràdio. O aquell a qui li costa socialitzar-se si ningú no s’hi acosta primer, o el que pensa que com està, ja està bé però que no és cert (i ho sap, però li fa port reconèixer-ho en beu alta, com una acceptació de la seva soledat).

O perquè és solitari i en ocasions és més feliç sol, o perquè li és  igual com vagin les coses o el que facis mentres el deixis anar al seu aire. O perquè quan més acompanyat està més sol se sent. O perquè té por a estar sol i tambè a estar acompanyat. O perquè, simplement, és massa covard com per evitar perdre ocasions úniques a la vida.

El cas és que, malgrat tot, no us poseu nerviosos amb ell, doncs com em van dir ahir: tranquils, que avui és lluna plena.

Régimen

Y el régimen estacionario establece su reino de terror.


– leído por ahí


Nota: prometo escriure quelcom comprensible quan deixi d’estar tant liat.

Mare natura

La mare natura és la millor programadora que mai ha existit.

Parlant des de la visió i el coneixement d’un aficionat a la programació, amb poc més que basics coneixements de C, ho veig així.

I parlo de la mare natura per evitar caure en l’error de parlar de Déu. Déu ens en guardi!

La mare natura ha aconseguit programar una mena de matrix on els diversos programes individuals que hi interactuen tots entre ells són els humans.

Som programes lents i amb poca memòria, pero que ha aconseguit per ell mateix, pensar mètodes per salvar aquests impediments creant, a partir d’una memòria artificial (la nostra) petites aplicacions que ens fan la vida més còmoda, fàcil i que sobretot, salven els impediments amb els que la mare natura els ha creat: ordinadors, llibres, ràpids i amb gran capacitat de càlculs els primers, i amb enormes bases de dades els segons (i també primers).

També som un programa que ens autoprotegim i curem dels virus, creant algorismes per curar-nos i per protegir-nos que el mateix programa ha programat ell sol dins de la seva intel·ligència artificial. O solucionant els nostres propis bugs, com poden ser les malalties genètiques.

I així podria seguir en una llista interminable. Per això, i per molt més, considero la mare natura com la millor i primera programadora, que a més, ha aconseguit evitar la competència predestinat-nos a usar Windows. I ben llesta que és. Segur que ens va programar en ensamblador la molt puta, per això costa tant entendre el nostre codi font.

Mudances

Temporalment em mudo. He decidit recollir amb nostàlgia els trastos i marxar amb el cap cot per dedicar-me una mica de temps. Em mudo a la biblioteca. Si voleu res busqueu-me per allà.

Per fi he deixat abandonat el PC, que troba a faltar les 13 hores diàries que li dedicava(*) i he anat a la nova destinació que em xuclarà les hores com mai ho havia fet, doncs mai m’ho havia pres tan a la valenta seriosament.

Potser amb sort aprofitaré l’avinentesa per una reunió d’amics i un beer library&blog inesperat.

I si noteu que se’m veu il·lusionat tranquils, que avui només ha sigut el primer dia. Procuraré enviar-vos alguna carta de tant en tant, per a que no us oblideu de mi.

Estimats lectors, m’ho estic passant molt bé…

Un article sense ni una sola puta metàfora. Perquè l’entengueu.

Què, com se us queda el cos?

I sí, la carta realment fa màgia… no fica black magic design sense motiu. telecos, ja m’enteneu.




(*)L’afirmació pot contenir importants exageracions.

Víctima

El dia que vaig descobrir que esperava el tren a l’andana mirant amb deteniment, sense apartar la mirada d’un full tot ple de línies, estudiant si estava correcte, si hi havia algun error o si alguna cosa podia millorar vaig descobrir, aixecant el cap  i veient la cara amb la que mirava la gent del voltant, que mai més tornaria a ser el de sempre.

Igual que el dia que vaig adonar-me de que la nova forma binària de contar amb els dits havia substituït la decimal de tota la vida (d’aquell que quant ets petit i no tan petit t’ajuda a recordar quants te n’emportes).

Però no importa, perquè ja no hi ha càlcul que es resisteixi sota el meu boli… o la calculadora aliada de l’enrenou.

També el dia que havent acabat el partit del barça vaig descobrir que havia passat 3/4 del partit amb dos amics fent una integral que se’ns resistia sent les tres úniques persones que no miràvem la pantalla o saltàvem amb els gols…

O el dia que vaig descobrir que els circuits elèctrics bàsics de primària s’e’m fan difícil dibuixar-los per a que els entengui una nena de 10 anys. Malacostumat com estic ara a fer-ho tot amb transistors…

O el dia que vaig començar a veure la televisió com un seguit d’ones planes que arriben a l’antena que hi ha als terrats… i que ningú mira mai (només quan no funciona) però en la que jo m’hi fixo sempre que puc.

Quan vaig veure tot això, vaig descobrir que mai més tornaria a ser normal. Que ja m’havia converit en una víctima més de l’electrònica.

Telecos

Fa temps vaig llegir al número especial de la revista Muy interesante de l’estiu de 2005, que la separació màxima entre dues persones siguin quines siguin és com a màxim de 6 intermediaris. És a dir, jo tinc un amic, que alhora coneix a un altre… fins a sis.

Però m’he adonat que és fals. Amb els telecos (que som més xulus que ningú, per si no ho sabíeu) aquest número es redueix a dos. Des que vaig començar la carrera, parli amb qui parli, aquesta persona sempre coneix a algú que ha estudiat telecos. No falla. Sempre deixen el típic comentari de ah! això és el que va estudiar el meu nebot! o si si, el fill de la veïna va estudiar això i ja té feina. Tranquil que en trobaràs. Però senyora! No m’expliqui quan trigaré a aconseguir feina, expliqui’m aquest fenomen tan paranormal! I no és que els telecos siguem majoria entre la població…

Resulta que aquest ha sigut el millor descobriment
 que ha fet el fill de la veïna.

Potser també es deu a que la gent quan sent telecos deixa d’escoltar la resta. Quan em pregunten què estudio, sempre escurço el nom, i em refereixo a la carrera com una tècnica de telecos(municacions, segons la situació) enlloc del nom oficial que, sí, fa patxoca, però que algun cop se m’ha oblidat: Enginyeria tècnica de telecomunicacions especialitat en sistemes electrònics, amb la inevitable brometa de i el primer any què feu? Aprendreus el nom? Però què importa? Quan la gent escolta telecos ho fiquen tot dins d’un sac i es pensen que tots fem la superior (vés a saber quina especialitat ha fet el fill de la veïna o si el seu nebot ha fet la superior) amb els consecuents comentaris de ui, però va trigar 6 anys en treure-se-la! o ui que difícil! o, com m’ha dit avui un company de la feina joder, yo de grande quiero ser hermano tuyo (NOTA: aquest home té 20 anys més que jo). Senyora, intenti entendre la diferència entre tècnica i superior! La primera és dos anys més curta i amb un nivell que, comparat amb la superior, és un joc de nens. Si no, ara jo estaria tan feliç…

Nota: La imatge és un model per una samarreta, d’Ernesto Arnáez.