Efimeritat

M’espanta extraordinàriament pensar en l’efimeritat de les coses. Del nosaltres, de l’això, del jo.

Però intento deixar les coses en l’estat mínim en el que em sento segur, i provo de no donar-li més voltes de les necessàries (per evitar depre’s inútils i coses d’aquestes) i de pensar en la última vegada en la que vàrem treballar a contrafase (amb un somriure als llavis, és clar) mentre em desfogo corrent, les ràbies de 1435 hores abans.

I escric per acabar de sentir-me segur… i per omplir una mica i deixar-to saber.

Coses poc importants que et passen pel cap enmig d’un viatge

Aparto el Pueblo y enciendo la luz. Me vienen a la mente recuerdos en forma de consejos que no he seguido, por supuesto. ¿Qué sería del sueño de la vida entonces? Escuchando ruido de una pantalla. Molestando con ella y escribiendo sin sentido que no cuenta lo que quiero decir. Ni tan siquiera yo lo sé. Y no pagaría un precio demasiado alto por saberlo.

Curiosamente no me está yendo tan mal como me pensaba. Aquí detrás no me importa mucho que pasó, y de las huidas… pues un olvido temporal no me importa. Incluso puede que me aclare las cosas. Seguramente para mal, però si no ¿que escribiria entonces? ¿Hay algo más que pueda hacer y escribir? Seguro que sí, però encontralo debe significar marchar a buscar, y hoy es que me has pillado con sueño y mal sabor de boca. Y claro, con la boca así no se puede salir.

Tampoco tratéis de entender. Ya dije que sólo es terapia.

Los mejores momentos dejan secuelas eternas

El arte es breve, la vida es larga (William Burroughs)

De todo comienza a hacer ya mucho tiempo (Bunbury)


Cuento feliz

I entonces ambos enloquecieron y vivieron felices i comieron perdices envenenadas  con las que se atragantaron el resto de sus vidas.

FIN

Canvis

A vegades desitjo que arribi aquell canvi que faci que res canviï més i que faci que mai més variïn emocions i gustos; amics i amors.

Canvis que em facin deixar de pensar en l’epitafi d’aquets bloc.

Canvi

Hi ha dies que et despertes i, sense que hagi passat res, saps que tot ha canviat. Que has fet un canvi que unes abans no podries haver endevinat encara que haguéssis estat en condicions.

O potser és aquesta condició la que ha creat una reacció entre neurona i neurona que ha fet que res sigui com és.

Són ocasions en les que t’avergonyeixes del que has sigut, i en els que ho enviaries tot a la merda, perquè toca, perquè has sigut un idiota durant massa temps, i perquè el canvi t’està cridant per a que l’agafis d’una puta vegada com si fos un Obama qualsevol.

I és que el nou president ja predica que fa massa que dura això, i ni la meva teràpia ho entèn. Perquè dec ser l’únic que no oblida quan no vol recordar.

El més curiós és que això no dura gaire. I l’endema tot ha tornat a canviar altre cop com estava abans.

Una sensació

Estar borratxo, tumbat. I que algú em besi els llavis.

Buscant vicis

Ara que visc allunyat d’un dels meus majors vicis noto que em falta quelcom. Serà qüestió de trobar-ne algun altre que ompli aquest forat (com càrrega positiva qualsevol).

Entenguis vici, i no afecció (o hobby pels més modernillos). I no crec que el cos se m’acostumi sense buscar-li un substitut. Aviat començarà a grinyolar i queixar-se, ja ho veureu.

Potser començo a fumar-me els meus somnis. Serà addictiu, doncs ningú ha trobat una manera millor de trobar vicis nous, ho sé, però almenys no em perjudicarà els pulmons i a la llarga, si l’ocasió s’escau i tinc algú que vulgui fumar amb mi, puc compartir vici i fumar somnis compartits o de compartir somnis. Jo em fumo els teus i tu els meus.

I d’ensenyar-li la tècnica i el com es fa, doncs sempre és reconfortant saber que hi ha algú que sap menys que tu o que és el novell i no ser-ho un mateix.

El problema vindrà quan em fumi els inevitable malsons que sempre arriben en els pitjors moments. I aquest ressaca promet tant que no me la traureu en dies. Però a vegades passa, i l’excés (ningú diu que no) fa males jugades.

Tot sigui per aguantar el mono i tenir quelcom bo que escriure entre referències que ningú veu i que si em comenteu entre copes us farà guanyar 100 minipunts de carisma i una estrella d’immortalitat infinita (deixant en Mario morint-se d’enveja).

Cort de porcs

No només de somnis s’alimenta l’home. És cert. També de punyalades i algun que altre cubata. Aquest últims per oblidar, o més ben dit, deixar de recordar.

Y no passa res si ella només sap pensar en ell i jo només se parlar de la barra, la meva vida i els meus circuits que em mantenen lligat amb ilusió a la vida.

Y tampoc passa res si escullo escollir el camí més llarg. És per gaudir-lo durant més estona, i per patir alguna que altra estona afegida, que sempre està de més i mai esta de menys, penso.

Res és el que sembla, Ni jo sóc tan senzill ni tu tan innocent, així que deixem d’aparentar ser forts, que a això la gent ho anomena mentir. Amb mala llet, premeditació i engany a un mateix. I creure’s com el major delicte que l’home mai farà llei.

I maleït, maleït sigui el moment en que em van preguntar com estava i em recordessin altre cop el que no havia oblidat, però que sí havia deixat de recordar. I torno a les meves passes amb més son i menys ganes que mai, i ni sacs de cafè podran retornar-me la meva integritat altre cop. Només em posarán nerviós i em faran escridassar a algú a qui no dec per perdre’m encara més en els meus interiors, més entenimentat (cuerdo en versió original) que mai però més sol que la una sumada a jota al quadrat.

Valgui la redundància pasada, doncs crec que vaig perdre una lletra buscant calamars que volguéssin ser els meus amics sense condicions (que no incondicionals).

I quan ja hagi penjat això, em faré fàstic quan em vani del que escric. No sabeu quant, però mai ningú m’apedrejarà per això. I això és el que em posa més tist. Tots es conformen amb mirar-me raro i deixar de parlar-me.

O dir-me:

– Para de dir idiotades!

Ni estas sol ni estic tan trist. No almenys com us ho pinto aquí, però això ja és merda d’una altra cort de porcs.

Cara de fàstic

Els dijous agafo el tren a una  hora diferent a la de sempre. I no m’agrada. No em sento a gust. No hi conec a ningú. No és que conegui a molta gent al tren de la hora normal, però si que conec les seves cares. De vista. Ja conec les seves expressions, he vist els sentiments que duen a flor de pell durant mesos i em sento còmode quan un dia estic desanimat i faig mala cara. Perquè se que, com jo ho faig amb ells, em comprenen i em permeten compartir la meva merda per a que no hagi de carregar-la jo tot sol. M’ajuden i em suporten i no em coneixen de res. Però durant hores ho poden arribar a ser tot per mi.

Però avui no. Avui no conec a ningú al tren, no conec quines són les seves expressions, i les cares de fàstic que tots devem portar a sobre quan som en un lloc com aquest em són noves, no m’hi he acostumat i encara les considero com a cares de fàstic, i no com a cares de tinc un exàmen a primera hora, estic amb els ànims decaiguts o avui no vull parlar amb ningú.

I és aquesta desconeixença, aquesta desconfiança la que em fa sentir més sol que mai, més sol que la resta de dies.

I ells no m’entenen quan els explico amb expressions de la cara que no és un bon dia per mi. No els interessa quan expresso que estic tornant a escriure, però que no em decideixo mai a acabar perquè sempre vull afegir coses, i perquè el que estic escrivint és l’únic que em manté viu, i acabar i escriure el punt final significarà el final de moltes coses.

I com que no han estudiat la meva cara encara, no entenen què els dic, i miren cap a un altre costat quan dirigigeixo la mirada cap a ells, i miren al que hi ha al meu costat per dissimular i fer com que no em miraven a mi, o giren el cap descaradament per mirar per la finestra el que s’hi pot veure. Que mai estarà més viu del que jo puc arribar a estar en aquells moments de soledat en companyia.

Retorn

Definitivament he tornat, sóc jo i estic aquí. Amb la mateixa sensació de realisme que m’envolta com una àuria infinita.

He tornat amb el llevataps obert π/2 i empunyat com una pistola apuntant sense pietat a la templa. Disposat a qualsevol cosa menys a la pietat. Preparat per escorxar i beure’m el món a glops tímids, però fins al tercer gel i de dos en dos.

I com el que se acuesta con vino y se levanta con agua llevar-me amb una sensació de realitat puxant i burxant cosa mala.

-Et trobava a faltar una mica. -Li he dit.

-Sense mi no ets tu. – M’ha respost la molt puta.

I he restat amb la tranquilitat del que sabia que esperava quelcom però que evitava pensar que mai hagués d’arribar. El barman ha fracassat, però només perquè aspirava a somnis que sabia des d’un principi que no atraparia mai. Perquè m’he aferrat a un ferro roent.

I ho sabia.

He tornat. Amb els articles amb més recursos lingüístics per metre quadrat de la xarxa.