Reserva

Fent una similitud, l’escassa actualització podria expressar-se amb la coneguda frase d’en Jack a la pel·lícula el resplandor:

All work and no play makes Jack a dull Boy

Amb alguns canvis, es clar, que incloguin que l’excés de temps per pensar n’és la causa. Però la creativitat dels pocs articles que surten no tenen excusa, més que la petita reserva que estic fent.

Espontanis

Fa poc més de dues hores que he tornat de la cursa del Corte Inglés. Una cursa popular amb molt de prestigi i una pèssima organització. M’explico.

La cursa del Corte Inglés és una cursa extremadament multitudinària i que acosta la ciutat i l’esport a la gent que normalment no té aquests dos aspectes en la seva vida quotidiana, però un gran poder necessita una gran responsabilitat, de manera que no pots pretendre una cursa de qualitat amb de tanta gent.

Els organitzadors insisteixen en dir que aquesta és la cursa més multitudinària d’Europa, però que els números no ens facin perdre el nord. De petit m’ensenyaven que no importa la quantitat, importa la qualitat, i d’això últim n’hi ha poc en aquesta cursa.

Entenc que hi hagi gent que vulgui fer el recorregut caminant, però no entenc que aquesta gent es posi a la primera línia de sortida i destorbi els que volen córrer. Perquè hi ha gent que vol córrer sense competir. Ho asseguro.

El que no entenc és que vas fent quilòmetres i segueixes trobant gent caminant i sense aparença d’haver corregut un sol moment. Segur que han començat a mitges. Per què no començar del principi? Passeig de Gràcia és molt més maco que carrer Aragó!

A tots ells els considero, fent una analogia futbolística (perquè sembla que sinó, la gent no ho entén), espontanis. Perquè ara em vindrà gent dient que no cal ser el més ràpid per passar-s’ho bé. I és cert. Però és com aquell partit amistós en el que no et jugues res però en el que ho intentes fer el millor que pots per diversió i de sobte surt un espontani que atura el joc en la millor jugada. Si, una putada.

Tampoc entenc el camió enorme que obstrueix mig carrer Aragó i que només serveix per tenir una càmera aèria. Si, és molt maca una foto de la gentada corrent per a que els organitzadors es puguin chupar les polles de felicitat, però cal crear un coll d’ampolla per això?

Un altre cop les contradiccions a l’ordre del dia.

post data: Qui és l’il·luminat que creu que la música temazo motiva als corredors?

De bon matí

A vegades et despertes amb l’intens sentiment de que tothom és gilipolles, i que amb 3 polzades de sang no en tindries suficient.

Ayer. Hoy. Jamás

Rabia y asco quiero escribir hoy. Cual precursor renegado de la generación beat que aún no he tenido la desgracia de saborear. Mientras de mi cabeza no para de emanar el sentimiento de la inutilidad de los pensamiento del ego de hoy. Y para acabar de redondearlo, parece ser que exista una máquina picadora de cerebros que esta trabajando en mi. Fabricando salsa de sentimiento para que luego pueda salir fácilmente por el desagüe más cercano goteando con un color similar a la sangre por la nariz. Coágulos a parte. Cual energúmeno que sabia des de hace años la verdad pero que siempre ha querido esconder con un simple, que va, es imposible: lo que tenga que pasar pasará.

Llegarán siempre tarde las preguntas. ¿Porqué siempre llegan después de la marea de asco preguntando si el sentimiento más evidente sigue existiendo en ti?

Conclusions a Sant Jordi

El dia de Sant Jordi, a part de ser el dia dels enamorats a Catalunya, m’agrada considerar-lo una mica el dia del hipòcrites. Milers de persones surten al carrer. Regalen roses i llibres i van de paradeta en paradeta mirant llibres i fins i tot comprant-ne.

l que em fa molta llàstima de tot plegat és que la tradició lectora en aquest país no està gaire cimentada, i no és estrany pensar que de la ingent quantitat de llibres que canvien de mans el dia d’avui, no seran llegits mai. I és una llàstima que uns llibres que no seran llegits hagin hagut de canviar la fisonomia d’arbre en un objecte que acumularà pols sobre les estanteries (dos problemes en un: al·lèrgia i menys arbres).

Per tant, la conclusió obligatòria és l’obligatorietat de no entrar en aquest roda. Si per coses del destí, deixo de llegir sobtadament, que res del món em mogui a comprar llibres que mai llegiré un dia com avui. Potser mancarà cultura, però no sentit comú.

Revisors

Tot just acabo d’arribar a casa d’una classe prou plàcida com per a que l’enuig que sento sigui injustificat. El problema ha arribat quan, havent arribat a Sants, i uns 5 segons més tard de validar el bitllet per sortir, jo i el company amb el que anàvem hem sentit un xiclet agut i estrident. Era el d’un nen que s’havia atrapat la mà a la màquina validadora en una d’aquestes portes que s’obren a costat i costat. Devia tenir poc més de 3 o quatre anys i no parava de plorar desconsolat. Anava acompanyat de la que diria que era la seva mare i una altra dona, d’aspecte marroquí poc marcat a excepció del mocador que els cobria el cabell.

En quant el nen ha fet el crit, tothom s’ha girat i qui més qui menys ens hem acostat per treure el nen, tot i que l’enganxada ha sigut un moment. Qui també s’ha acostat ha sigut el revisor que acostuma a estar a la porta de sortida de l’estació per deixar-te sortir (o enxampar-te) quan la màquina s’ha espatllat just quan t’ha validat el bitllet però no t’ha deixat sortir. I m’ha sorprès molt el que ha dit. El tinc vist de l’altre dia, quan la màquina em va tocar els pebrots i vaig haver de recórrer a ell (amb iaia pel mig). Cara d’amargat integral. Just arribar a la taquilla menja-mans ha començat a cridar:

– Esto pasa porque meteis una targeta i salís dos!

– No! El niño! – Ha dit la mare en un excel·lent castellà i amb manca de verbs pel nerviosisme del moment.

Vist això em marxat. Ja no teníem res a fer i no crec que la pobra dona hagués pogut tranquilitzar-se amb tota la gent que la mirava, però només amb això he tingut suficient. Encara que fos veritat l’acusació del revisor, en una situació com aquella no et pots posar així. Un nen està fent un merder increïble i està patint i destapes la teva faceta humana per mostrar només les teves obligacions laborals. Si aquella família ha pagat degudament es pot comprovar mirant després el bitllet, i per tant l’escridassada i humiliació del revisor no es pot disculpar si es pot comprovar posteriorment que ha validat tots els viatges (exceptuant el nen, que no semblava tenir l’edat encara de pagar). Per tant, on queda la presumpció d’innocència? Veig que me l’estan venent cada dia a la TV i diaris però només la veig aplicada en casos de corrupció i ROBATORI de diners públics per part de gent que es pot pagar fiances i la seva defensa davant la justícia els tribunals. Em dona per pensar que, on sigui que està escrita la presumpció d’innocència, té una clàusula que diu explícitament que només és aplicables a segons quines persones.

Odio el revisors. Molt. Crec que són l’extensió corpòria de la mà dels polítics que més a prop ens cau al ciutadans. Són ells el que han escollit lliurement una feina en la que saben que es dedicaran a buidar injustament les butxaques de la gent amb els preus tant desorbitats que tenen els transports públics. Diuen els defensors de les actuals tarifes que els usuaris només paguem el 40% del preu real del trajecte, mentre que els 60% el paguen les administracions públiques. Què generosos oi? Que jo recordi a les administracions públiques també les pago jo, per tant el bitllet el pago íntegrament jo. Què maco és amagar-se en estadístiques. Posat en aquesta situació feu el transport gratuït que ja pagarem amb els impostos! Almenys ens estalviarem treure la cartera.

I una mala llet així, bé es mereix un article per despullar, altre cop, a Renfe.

Multes

Fa ja unes setmanes van multar amb 1120 euros un noi que es desplaçava (sense fer cabrioles) amb un skate pel carrer. A part, haurà de pagar 300 euros per a recuperar-lo.

El dia de carnaval un grup d’amics van fer un descens en skate per un carrer mentre anàven disfresats. Segons l’ajuntament, per posar en perill la integritat del vianants.

I, seguint l’estil de l’article anterior em pregunto: quan començaran a multar les senyores que creuen la vorera posant en perill la seguretat viària? I les que, quan veuen una bicicleta que se’ls acosta, comencen a fer un moviment harmònic a dreta i esquerra quan la bici encara es troba a 5-10 metres? Casos que acaben solucionant-se amb un gir de radi aproximat de 2 metres per part del ciclista que es veu obligat a posar la resta de la gent en perill per evitar la iaia bailonga?

Prou d’hipòcrites, si us plau.

pd: provocat per la ràbia que provoquen les iaies quan es colen a les cues. I en són moltes.

Nanoparaigües

En una etapa de la història de la humanitat en la que tot el que es dissenya i construeix és el més petit possible (mòbils, ordinadors, cotxes…) hi ha qui es dedica a dissenyar i repartir paraigües estratègicament grans per a que les iaies tinguin més fàcil no deixar-se avançar o creuar els dies de pluja en voreres estretes.

Descobrint

Hi ha dies en els que et despertes amb dolors varis, mal de cap i son. Des que has obert els ulls saps perfectament que serà un mal dia, però esborres inconscientment això de la teva ment. Pensant que potser així deixarà de ser-ho, en un acte d’innocència burleta.

Els mals averany s’han complert, i aquest ha sigut el dia en el que he descobert varies coses. Primer, que la presumpció d’innocència és una frase escrita en un bloc de mala mort i que ningú tindrà en compte per tenir el propietari que té. Un tio NORMAL que es creu boig.

L’escriptor d’aquest bloc va pensar que estava boig en un intent desesperat per provar de distanciar-se d’allò que veia que no li agradava de la gent. Volia sentir-se diferent, almenys virtualment, de tota la gent que veu passar pel carrer i que sap que odiaria si coneixés: senyores amb més prejudicis que proves contundents, i  que no permeten que gent diferent trepitgin el seu barri; canis que passegen amb els seus pantalons de xandall i el casc en una mà; gent que escolta sense auriculars les cançons més belles de rap i amb el missatge més contradictori amb el que representa l’oient…

Però gràcies al facebook ha descobert que tot el que pensava de la gent, era poc amb el que és en realitat. I tambè que ell no és diferent d’ells.

Vergonya aliena

És el que sento quan arribo a casa i em poso a veure la tele mentre dino. Sempre està ficat DanPena Antena 3 perquè després dels ja una mica pesats Simpson ningú es preocupa en canviar de canal. Desprès d’aquests sempre fan el telenoticies, i tot i que ells mateixos se sentin molt orgullosos (i que a sobre no parin de fer-ho saber) de ser considerats un dels millors telenoticies que hi ha (si, la gent no té massa criteri), a mi no em provoquen més que repulsió.

El primer que m’ha cridat l’atenció és un reportatge que han fet sobre un article de la revista Forbes (La herramienta del capitalista). Revista que segur ha de ser molt important perquè porten una setmana que no paren de parlar d’ella. Primer amb els homes més rics del món i desprès amb les seves modestes casetes mansions. A mi això, en temps de crisi i poc desprès d’un reportatge sobre els sense sostre que viuen a l’aeroport de Barajas em sembla un insult o una escopinada. El que et senti pitjor. Què és el que volen que facis? Que tinguis una enveja per a que deixis de respirar com els nens enfadats? Que doblis els teus esforços per no ser menys que aquests personatges? Que deixis una hipoteca per pagar com a herència als teus néts? Quina felicitats malaguanyats néts. Però desprès de la indiferència que el cas Millet ha provocat en el gruix de la gent, ja m’ho crec tot.

Detall d’una de les mansions.

I desprès, perquè el seriós noticiari no s’acaba aquí, et parlen del resorgiment d’una gran estrella del anys 60 que gràcies a internet a tornat a les pantalles. És, ni més ni menys que el senyor Trololó, que tot geek ja ha de conèixer per a considerar-se com a tal. Quan l’he vist, primer m’ha ilusionat, esperant almenys una entrevista, unes declaracions. Però no. La noticia és, que aquest home torna a ser noticia. Punto pelota. És la burrada més gran del món perquè, mig món ja sap qui és, “l’adora” i en té la melodia com a to per a trucades del mòbil (no crec que jo en sigui l’únic, no?); i a l’altre meitat li importa un rabe i mig ballant amb un api qui és aquest home.

Desprès vaig a la wikipedia a llegir la definició de programa de noticies i em sorprenc llegint que ens informa de los acontecimientos más sobresalientes del dia. Intento recordar la definició que crec que algun dia em van fer estudiar a les classes de ciències socials de primaria. Suposo que parlaria d’opinió neutra, rigor… I em decepciono en descobrir que als enginyers en diuen que si no complim tot això, poden morir persones. Però als amics d’en Maties Prats ningú els ha dit que a cada dia que passa, provoquen atacs de nervis i articles en contra.