La caducitat de la ciència ficció

L’última polèmica és que Punto Pelota ha modificat un vídeo eliminant fotogrames per a que sembli que la falta de Pepe sobre Alves no sigui tal i que el seu peu passi a un pam de la cama culé.

Fent memòria, la Gazeta va eliminar l’esvàstica tatuada al braç d’un militar que portava una figura de setmana santa.

Tot en poc més d’una setmana. El que ens pot dur a pensar en una mitjana de dues modificacions d’imatges (importants) cada setmana. Tinc vint-i-un anys i no vull fer el càlcul perquè sortirà un nombre tan elevat que el més probable és que em fes tancar a l’habitació a esquivar tota notícia.

A vegades penso que la novel·la 1984 és una genial obra de ciència ficció en el que s’aconsegueix que la gent tingui un pensament únic on el que pensa diferent és titllat de criminal. En el que poca gent cau és que arriba un dia on la ciència ficció esdevé realitat. Jules Verne és una víctima del pas dels anys. Sembla ser que li ha arribat el moment a Orwell.

Prejudicis

Ahir em dirigia a la facultat en bici quan, passant per una plaça de nova construcció que té escales vaig veure que una parella de persones gran queia a terra, afortunadament des de l’esglaó més baix. Inmediatament vaig aturar-me, vaig deixar la bici a terra de qualsevol manera i em vaig dirigir per ajudar a aixecar al pobre home que havia perdut la batalla contra la gravetat (ella s’havia aixecat sola inmediatament). Un cop l’home era d’empeus i va començar a acostar-se la gent. Sobretot una dona de mitjana edat que va insistir unes quantes vegades si es trobaven bé, si s’havia fet mal i si trucaven a l’ambulància.

Fins aquí tot correcte. El que m’ha fet escriure l’article (perquè evidentment em va fer emprenyar, com sempre) és que tots els gràcies i la resta d’agraïments van anar dirigits a la senyora que preguntava. A mi cap ni un. Ni tan sols em van mirar en tota l’estona en que els vaig ajudar a aixecar-se i preguntar com es trobaven. Res de res.

Fins aquí, el títol de l’article havia de ser “Solidaritat”. Em va fer ràbia que quasi no se’m dirigís la paraula. Ara però, aquest títol s’anomenarà “Prejudicis”. És cert que la meva forma de vestir no és la més correcta. Ahir anava amb una jaqueta militar d’aquestes amb la bandera alemanya, una de les quals vaig substituir per un parche d’un grup força tranquilet. A més, el que porto al cabell, i que m’agrada anomenar projecte de rastes no atreu massa a la gent gran, però malgrat les pintes que qualsevol pugui portar, si he sigut el primer en aparèixer i he ajudat a algú que ho necessitava, potser no va sent hora d’enterrar els prejudicis?

Aquesta és una cosa que des que vaig arribar a l’adolescència m’ha passat. Des de llavors, el sol fet de ser jove i de caminar ràpid m’han convertit en un deliqüent en potència per la gent gran que agafen la bossa quan veuen que m’acosto o, descaradament, s’aturen dissimulant que miren enrrere fins que els passo i així em tenen ben controlat al davant. I no només em passa a mi.

I és una cosa que em rebenta molt. I sembla que això dels prejudicis està a l’ordre del dia. Les rosses són tontes. Doncs als països nòrdics quasi totes ho són i pel que sembla tenen una societat força culta i educada. Les nuclears són bones, barates i segures. Mentida. Tenen un rendiment magnífic, però per al ciutadà no són barates ni són segures. I no hi ha excuses perquè si són segures ho han de ser sempre i passi el que passi. Si no, no t’omplis la boca de merda. Si ets telecos saps arreglar televisions. I la llum de l’escala que no funciona.

I una llarga i desesperant llista.

Sobre el fugitiu

A vegades em pregunto per què vaig deixar de fugir.

Egipte i la LOGSE

Avui anava en el tren de sempre quan de sobte s’ha sentit soroll de cops i he vist que unes pedres xocaven contra els vidres. Quan m’he acostat a la finestra per veure qui havia apedregat el tren he vist que 4 nanos fugien. Tots ells anaven amb la caputxa ficada i duien quatre jaquetes de colors diferents i llampants amb lletres blanques per tot arreu similars a la roba de Quicksilver (que excepte el color m’han semblat totes iguals).

Segurament, després d’aquest petit acte totalment justificable per l’avorriment que devien estar passant el pobres nanos, segurament han anat a casa seva a jugar a la Play Station 3, han tractat els seus pares a patades (segurament perquè s’ho mereixien) i han sopat sols a l’habitació veient una sèrie o una pel·lícula.

Les últimes setmanes ha caigut el govern de Tuníssia i el d’Egipte aguanta amb el vent mundial en contra. A més, molts més països es troben en situacions semblants.

Quan ho vaig veure em vaig il·lusionar pensant que aquí potser hi hauria una cosa semblant. Manifestacions demanant explicacions per la desaparició de fons públics en mans privades, per un reforma laboral que pensi en els treballadors, per demanar al polítics que no actuin com a titelles de les multinacionals i els USA Inc.

Però això no passarà mai. Hem arribat a un punt de no retorn en el que els actes subversius no els mouen ideals de canvi, de cerca del benestar. El mouen una joventut sense futur ni amb ganes de trobar-lo que s’han trobat amb una educació patètica i perjudicial, uns partits polítics que han banalitzat el ideals i han reduit la política a picabaralles sense sentit i a un canvi de jaqueta humiliant que ha estat acceptat per la població analfabeta d’aquest país, que viu amb les orelles tapades i amb els ulls clavats al diari Qué! i a España en Directo.

I no, España no va bien, i mai hi anirà si les coses no canvien. És a dir, si la gent no canvia.

Mentrestant seguim tirant pedres als trens i ficant pals als carros. No arregla res. Però almenys és divertit.

Llei antitabac

Ja vaig dir l’altre dia que celebro l’aprovació i espero que sense massa controversia aplicació de la nova llei antitabac. Podria dir-se que em toca de bastant a prop, havent treballat en un restaurant amb zona de fumadors i amb familiars que encara hi treballen. Respirar un fum que no estas provocant tu a més de desagradable et deixa els pulmons d’un color força negre.

El cas és que donant-li voltes i llegint un article de Público (però l’enllaç és a Què!) del dia 2 de gener vaig descobrir que a les zones a l’aire lliure dels campus i facultats universitaris estarà permès fumar.

No utilitzaré gaires dades objectives, però és força conegut que el vici de fumar comença cap a finals de la ESO i durant el batxillerat, i se solidifica a l’etapa universitària. En els últims anys en els que la publicitat de tabac estava permesa, aquesta estava enfocada als més joves.

No se si sóc l’únic que lliga fils, però aquí veig certs interessos. Una llei antitabac per protegir als no fumadors però que s’oblida de les etapes en les que els nous adults fan que el vici del tabac entri en la seva etapa d’or per a les tabaqueres. Just a l’etapa on es fidelitzen els consumidors. Ningú veu cap gat de Schrödinger amagat?

Convivència sense civisme

El veí del 3r 3a treu a passejar el gos tan poc sovint que el pobre animaló no pot esperar i es caga a l’escala, regalets que no son recollits fins que arriba la dona de la neteja els dijous. El fill del 2n 4a va estar durant una setmana rascant la pintura de l’ascensor fins aconseguir que s’hi llegís “BARÇA!”. La veïna del 1r 2a va mig insinuar que jo havia espatllat el fluorescent del seu pis amb l’afirmació de que “cada dia puja caminant per les escales”. La veïna amb la que comparteixo paret d’habitació es baralla amb la seva filla uns dos cops per setmana amb els conseqüents crits. Algun veí de dos pisos més amunt posa música House a tot volum els dissabte al matí per a que ho sentin fins a Gràcia.

No se si he aconseguit explicar-me. Seguim.

Cada matí em creuo amb infinitat  de gent potencialment atropellada per la meva bici: gent que creua sense mirar, que caminen per la calçada, que no van pel pas de vianants, que caminen o seuen (real) al carril bici. Cotxes que passen el semàfor en vermell, que no fiquen l’intermitent i giren creuant-se. Motos que van per entre els cotxes fent ziga-zagues. Bicicletes que no van pel carril bici quan tenen ocasió, que van sense mans o que es creuen de mala manera.

Ens omplim la boca de merda cada dia parlant de la convivència, de viure amb civisme però després només ho busquem de portes cap enfora. Llavors, cada quatre anys acudim a les urnes per canviar el polític que aconseguirà la poltrona, per veure si ho canvia fent algun canvi que a ningú se li havia acudit: limitar la velocitat a l’entrada de Barcelona, criminalitzar la bici i igualar el perill que suposa amb el d’un cotxe, limitant-ne l’ús o incrementant les multes.

Però ningú es para a fer una reflexió profunda de si personalment tens alguna cosa a aportar per a millorar-ho tot. No se si els que tenen més tracte amb mi ho han notat, però cada dia em fa més fàstic la ciutat: odio la degeneració de la seva conducta, la impersonalització dels carrers. S’ha perdut la cerca del respecte i la convivència per la puta barata que ens ha venut l’ajuntament amb el nom de civisme. Perquè al cap i a la fi, l’objectiu inicial de la política, la filosofia, la ètica, la moral sigui quin sigui el tipus, branca o pensament és el mateix: com collons podem conviure sense acabar a punys, odiant-nos o en un manicomi?

Divendres

Vaig sentir ràbia i dolor, recordo mentre camino amb el vent de cara i un llibre a la mà. La música que escolto no apaga del tot aquest pensament. Encara ho sento. El copet hipòcrita a l’esquena, el puny a la paret. Recordo perquè vaig despertar adolorit. Podria dir-se que sóc el típic imbècil.

I ara sento la ràbia i el dolor del no haver après a controlar els sentiments. Als meus anys i encara amb aquests problemes. Vaja, mala sort.

Abans he sentit al clatell la mateixa alenada de por. Por a pèrdua, però sobretot a la conseqüent soledat. Hi ha qui dirà que no és veritat. Que un mai està sol.

 

S’equivoquen.

 

La soledat, es crea. I jo no podria evitar-la. De fet no desitjaria evitar-la en un intent de de càstig cap a mi mateix. El motiu no el sé. Suposo que el descobriria en el moment. Si no, me l’inventaria, que en això tinc un bon historial. No m’ajudaria massa sentimentalment, però almenys ompliria el temps que quedaria buit altre cop.

 

Fins al següent, bon profit.

Vaga del 29 S

Avui (hora d’inici de l’article: 00:08), vaga. I amb consciència, faré tot el que estigui a les meves mans per augmentar, encara que sigui una mica, el ressó que tindrà participant junt als sindicats com a piquet.

Els sindicats. Aquí és on entra tota la mala imatge que tenen les vagues. És cert que és una vaga que arriba tard i amb la reforma ja aprovada. És cert que potser els sindicats són interessats i que la resta de l’any les seves actuacions són més aviat mediocres i invisibles. Però si a una cosa he arribat a la conclusió és que si haig d’esperar a que una vaga o una manifestació siguin del meu gust en tots els seus aspectes, acabaré no anant a cap d’elles. És el mateix objectiu amb diferents mètodes, però al cap i a la fi la lluita és la mateixa. Avui per tu, demà per mi.

Recordo que un dia el meu pare (cambrer de professió des de sempre) em va explicar que els sindicats tenen aquesta doble moral que tothom critica: un dia de vaga, tenien la porta principal del restaurant amb la reixa tancada després d’amenaces dels piquets. Més tard, però, entraven per la porta del darrere líders sindicalistes per menjar. Espero que fos un cas aïllat d’aquella època.

És també molta, la gent que m’ha preguntat perquè m’interesso tant, si al cap i a la fi no es canvia res. Doncs perquè, tot i ser estudiant, gent molt propera a mi són treballadors i pensionistes i em solidaritzo amb ells, i en un futur, seré jo el que entri en el món laboral. Potser no es canvia res. Però tampoc canvies res si no actues.

Avui es comprovarà fins a quin punt, el poder democràtic del poble és cert.

Mala llet

Últimament m’envaeix més sovint la mala llet. Sobretot quan vaig pel carrer. Potser és el fet que torno a estar a la ciutat de forma permanent i que agafo la bici més sovint per a desplaçar-me a llocs. Tots sabeu com em poso quan vaig en bici. Odio des d’aquell que es posa davant meu quan estic esperant religiosament que el semàfor es posi verd, esperant, suposo, a ser atropellat quan arranqui. O aquell que va fent esses mentre camina per evitar que l’avanci. O simplement a tots els temeraris que posen un peu sobre el carril bici.

Potser és aquell home que, amb edat ja entrada, confon un concert dels Pets amb un concert Ska i que necessita, com els piromusicals, de tres avisos.

Potser veure la immediatesa de l’inici d’una nova i excitant rutina (sense sarcasme) fa que em posi nerviós esperant.

El cas és que arriba setembre. I amb ell, el fred, els últims dies de platja prop del CSI i, espero, que un retorn calmat a l’escriptura.

Salut.

Setembre

Amb el setembre torna la rutina i el retorn als viatges urbans que, com acostumava a fer abans d’estiu, utilitzava la bicicleta.

I avui he recordat de sobte perquè he viscut tant tranquil aquest estiu.

Perquè havia oblidat a les manades de gent que no tenen res millor a fer en la seva vida que caminar pel carril bici quan tenen metres de vorera només per a ells. També havia oblidat els bicing: una colla de persones que en general no saben què és anar en bici i que l’únic que fan és anar esbojarrats per on els hi rota destrossant la bona imatge que alguns intentem inculcar a la gent que camina (sí, iaies malcarades sobretot) i posant en perill a vianants i a la resta de ciclistes. I també havia oblidat la bonica imatge d’imaginar-me a tota aquesta colla rebent hòsties i pals. Quina sensació.