Viva las vegas

Almenys això era el que deia l’Elvis en una de les seves cançons, curiosament i per estranyes coincidències en el món de la música, titulada igual.

I per curiositats estiuenques de viatges amunt i avall això és el que vaig pensar durant la meva primera estada de l’any a Lloret. Només hi ha un casino (diria), però la quantitat de discoteques i sobretot de guiris amb sobredosi de raigs ultraviolats, rodejats d’una àuria i una pell que desprèn un perillós color de gamba (com la que, segurament, s’han menjat amb la paella del dinar) dóna per pensar.

Desenes, dotzenes, centenar, milers! de guiris de com a molt 30 anys buscant sol, la calor que nosaltres defugim, alcohol (i algun ligue ocasional si és possible) obscenament aliens a l’assassinat (en la temporada de la meva estada) relativament recent d’una noia italiana tot i els cartells que ben morbosament vaig poder observar penjats en un fanal bastant transitat demanant trucades per saber la localització de la desdichada (adoro aquesta paraula).

I tendes de souvenirs que subministren els vestits de flamenca que algunes nenes llueixen pel carrer (patrocinades pels seus pares) que de ben segur acabaran en una consulta psicològica (link patrocinat per la UOC) en edats més avançades com a temor d’infantesa i fòbia al vermell amb topos negres.

I comerços on et pregunten, estranyats, en anglès d’on ets si se t’acudeix dirigir-te a ells en català, i que quan els dius que ets de Catalonia et pregunten si parles Spanish.

I samarretes de I love Lloret i d’altres amb la imatge de l’Elvis (patrocinador de l’article). Us imagineu l’Elvis cantant en un escenari, o rodant alguna pel·lícula, pensant, mentre canta: quina il·lusió! Quan mori faran samarretes meves per vendre com a souvenir a Lloret!

A vegades m’agrada imaginar-me rucades així.

I això que a mi Elvis m’agrada de tota la vida però és un delicte negar que les seves lletres eren de canción del verano. A qui se li acudiria dedicar una cançó a unes Blue suede Shoes? La lletra és bastant pèssima. Ja ho vaig estar parlant amb un amic: les lletres de l’Elvis són bastant idiotes, però tenia bona veu, i era drogoaddicte, que és el que importa. Sense això hagués tingut fama? Bé, també era nord-americà. Ja està tot dit. Reflexionem-hi si us plau.

Fixeu-vos com de descarat és el play-back.

Però en una segona i inesperada estada vaig descobrir que, com diu la cançó: el parecido está en buscar el encanto a los días cuando llueve (si la voleu escoltar click aquí).

Entengui’s la metàfora aquest cop, si us plau.

A la pista de ball oli i aigua sí es barregen

Per començar a ambientar-vos imagineu que teniu 16 anys i que us trobeu a la festa de final de curs i de comiat de l’escola on heu estat tota la vida. Val. Això és el de menys. La vostra clase es compon d’un heavymetalero, una gran majoria de pijos que volen anar de quillos (la veritat, jo ja no se distingir ambdues espècies urbanes) i un petit reducte inclassificable però amb tendència a la majoria. No, no és la meva classe. No, no tinc 16 anys (físics, mentals… no sé).

Imagineu-vos que hi ha una disco mòbil.

Molt bé, comencem per això. Perquè qualsevol disco mòbil no és una disco mòbil que s’apreciï si no punxa el superèxits escoltats fins la sacietat, amb caçons a l’estil Caribe Mix (ves tu a saber quin número) de fa més de 10 anys amb cançons que mai van passar a la història excepte pels dj que les punxen a cada festa on van. De tant en tan podrien posar-se al dia.

Però atenció! Només començada la gresca ja li vaig dir a un amic (que pobret, ja es devia cansar de mi de tants cops com li vaig repetir): qualsevol festa cutre cutre que valgui no és tal si no sona una cançó d’Ska-p i una del Mago de Öz, ja ho veuràs. I sí. Després de fer-se esperar es va complir el que més temia: van sonar Mago de Öz i Ska-p.

I se’m va encendre la llumeta d’un nou article que ningú comentarà (ara sí, perque he dit el que cabo de dir(o potser no, pel que acabo de dir després del que acabo de dir)).

Tornem a la gent. Recordeu el grup. Sona el clàssic i meravellós I will survive, de Gloria Gaynor. I el grup comença a moure l’esquelet diferent. Comença la cançó i es crea de sobte una rotllana, empentes, cops i la meva incredulitat. No és així com es balla Ska-p? Espera inútil, que els nanos s’han confós, tant anar a l’UP&DOWN o no haver sortit encara de nit els ha confós. No passa res.

Més tard. Sona Ska-p. Penso i recordo les conseqüències de Gloria Gaynor: algún blau (perquè en castellà el blau es diu morat? No són colors diferents?) (que segurament descubriran en arribar a casa) i un llavi partit d’una noia pija/quilla de la majoria indesxifrable que, inexplicablement estava per allà al mig (no, no vaig ser jo).

Llavors amb Ska-p què passa? La pista és buida. La cançó? La típica cançó del grup que es punxa sempre, que ja ha perdut tot significat: Cannabis. I més que el perd quan veig qui el balla. (Vegi’s la curiosa contradicció: llei antitabac molt dura, però una cançó amb aquest missatge en una disco destinada a nanos de com a molt 16 anys. Ja sortirà alguna veu indignada, segur.)

Cap al final, sona mago de Öz. Quina? Doncs la típca cançó fàcil de predir, que ja ha perdut tot el significat: Fiesta pagana. Qui balla? Els mateixos d’abans.

I quina és la meva sorpresa, veure que cançons que en un principi van ser escrites com a crítica social, amb major o menor encert, sense entrar en l’estil musical, només fixant-me en la finalitat de la cançó. Quina és la meva sorpresa en veure que una munió de nanos uniformats amb Calvin Klein, Billabong i Quicksilver són els únics que ballen aixecant els braços a la pista, una cançó suposadament contrària al que ells representen. Si més no, curiós. Ja visto lo visto m’encomano a una retirada silenciosa. No sóc còmplice de la destrucció que s’està duent a terme a la pista de ball.

Com deia aquell: Reflexionem-hi si us plau, reflexionem-hi.

Sense aire per respirar

Últimament no actualitzo amb assiduïtat. Ho reconec. Ser telecos no sembla ser una cosa fàcil i estic que no paro de fer coses. Espereu a que acabi els exàmens per a retonar a la normalitat.

Avui em ve de gust fer un article personal. Si, un d’auqells articles que potser a qui no em coneix doncs o no sap de que va, o no li interessa, el deixa de llegir i vinga a una altra cosa. Però de tant en tant no va malament una mica de teràpia personalitzada, que de grup en tinc bastant sovint. I sobretot avui, que he estat per Sant Boi, i he passat pel costat dels col·legues que són tancats al manicomi.

Encara que, com ha dit el meu germà quan passàvem pel mur del recinte: Aquesta és la línia divisòria entre dos mons: els bojos (senyalant cap a fora), i els sans (senyalant cap al mur). Savi.

Aquest ha sigut, sense lloc a dubtes un cap de setmana estrany. Peculiar (si ens proposem a buscar eufemismes i paraules rares ídem). Un inici ben inesperat (perquè senyores i senyors, jo no se com funciona el món, però a mi el cap de setmana em comença el divendres a les dues quan arribo a casa de l’última classe del dia) que de bon grat repetiria i amb molt bona companyia (si si, sembla que la bogeria no espanta a la gent).

I per fi l’anunciat i no esperat amb ganes cap de setmanes amb dues comunions a full-time durant el dia.

Totes de la forma tradcional: cerimònia i dinar. Jo i el meu esperit telecos, però, em van ajudar a passar el primer amb suposicions i recerca:

Ostres inútil! El mossèn parla amb un micròfon inalàmbric.

Què significa això?

Doncs que en algun lloc deu haver un receptor, no? I aquest receptor, ha de tenir una petita antena, no?

No se, no n’he vist mai cap, però això suposo.

Ostres! Doncs busca busca!

I amb aquest solil·lòqui (s’escriu així?) vaig aconseguir passar del sermó del mossèn sobre la pau l’amor i el perdó (?¿) que Jesús ofereix amb la fe. I avui diumenge si que he trobat l’antena! (ara és quan toquen les correccions de telecos dient-me que és impossible haver-ne trobat una).

Almenys durant aquests dos dies de comunions he aconseguit quatre coses: Una: treure el meu germà de casa per ensenyar-li que de nit, no sóc tant dolent com potser s’imaginava… i així de pas pressentar-li a la colla. Dos: descobrir que portar camisa no em queda tan malament. Tres: veure a família que feia temps que no veia tot i tenir moltes ganes, recuperar-ne la confiança i promeses de veure’s aviat; i quatre: uns bons trossos de pastís.

Però c’est finie (“chapurrejant” francès) i ara torna a la normalitat que no existeix.

I de propina (com als cambrers, és clar) una cançó d’Heroes del Silencio que no he pogut deixar de cantar ni un sol moment en tot el dia (i el savi del meu germà martiritzat escoltant-me, pobret):

Beer&Blog

Per nostàlgia, per recordar bons temps, perquè feia molt que no ens vèiem, divendres passat (passat el dia que escric l’article, 2 de maig) vàrem fer una quedada una colla de vells amics. De la colla que em va ajudar a pujar fins ara.

I ja entre birretes i música molt alta ai inútil de mi que no vaig adonar-me d’una cosa. Allò era, també un Beer&Blog! Jacques Delibes m’ho va fer veure, i així, la nit es va convertir també en una trobada de blocaires. En Jacques Delibes i l’Anomenatinútil, acompanyats també d’una de les poques persones que s’atreveixen a comentar aquest bloc. I vàrem parlar dels blocs, dels comentaristes, d’articles, d’articles admirats i d’articles que suposen una paradoxa filosòfica sense precedents.

Fent d’aquella nit, una nit per a repetir i no oblidar.

Us deixo una foto, on sortim en Jacques i jo fent el cretí a petició meva. Encerteu qui és el cretí.

Jacques Delibes i Anomenatinutil

Per a tota la resta…

Viatge en metro: (7.20/10)*2 € (preu del viatge d’anada i tornada amb una T-10).

Arribar massa d’hora, ser poca gent, i haver d’esperar a la resta de la colla: 3:30 hores de picabaralles sanes i tontejant (diga-li tontejar, diga-li fer amistat, diga-li ampliar la llista de contactes) amb el segurata.

Entrada al Metal Zone: 12€

Ballar al ritme de la música: uns quants milers o milions de neurones atontades de per vida.

La satisfacció que se sent quan una heavymetalera de tota la vida, amb les pintes corresponents em pregunta, a mi ignorant del tema i sense pintes heavymetaleres, pel grup que toca la cançó anterior (i saber-ne la resposta) no té preu.

Per a tota la resta, estafa una asseguradora.



Frase que vaig voler dir i no em vaig atrevir a fer-ho perquè no sona com sóc de debó (almenys, la major part del temps)

Jo no crec en les lleis. No se si entens el que això significa per al futur més pròxim de la teva integritat física.

Cançó dominical

Avui, diumenge pre-pluvial (segons amenacen (que no diuen) els meteoròlegs) aquesta és la millor cançó per a fer el  resum del dia (com als partits de futbol) si algú es dediqués a fer-ho amb mi. Don’t speak, de No Doubt:


I si voleu, els lyrics.

NOTA: ja se, ja se! Últimament no faig més que moure’m entre actualitzacions fàcils. Estic preparant un article sobre matemàtiques i lògica que ben aviat podreu llegir. Paciència.

Vicis

Són tres els meu principals vicis: el cafè, l’alcohol i l’amor.

Del primer me’n deixen abusar sempre que vulgui. Però després no em deixa dormir a les nits.

Amb el segon em miren malament i s’enfaden si em passo. Diuen que és la meva responsabilitat… però bé que s’hi fiquen i intenten controlar-ne el seu consum.

Del tercer… millor en parlem un altre dia.

Reflexions de barra de bar (17)

Sempre et diuen que has de beure amb moderació… que has de controlar la beguda. No deixar mai que ella et controli a tu.

Però controlo la beguda! Per exemple, quan deixo una ampolla de Chiva’s Regal (per posar un exemple més concret) a sobre de la barra, i dic : No et moguis! No ho fa.

Ergo la controlo.

Para todo lo demás…

Telèfon mòbil amb mp3, 170 €

Auriculars, 10 €

Targeta de memòria d’un Giga, 29 €

Veure passar la “verge” Maria en processó a ritme de Dragonforce, no té preu.

Per a tota la resta, roba un banc.

processó