Cinema a casa

Quan els VHS van guanyar la batalla als Beta la gent va ser prou llesta i va començar a anomenar-los vídeo.

Ara, però, amb un reproductor de vídeo taaant fàcil de pronunciar com els DVD… com pot ser que la gent no se’n surti? He arribat a sentir moltíssimes blasfèmies…

Nota: perdoneu l’aturada, però aquest dies no em ve de gust encendre l’ordinador, i em trobo en una mena d’aïllament voluntari d ela xarxa. Que duri el que el Déu del binari vulgui.

Avui sí, contradiccions

Hi ha ocasions en que tot em sembla poètic, i d’altres en que em sembla estar perdent el temps.

Altres en que les mirades intencionades em sembles inútils, i d’altres imprescindibles i necessàries.

A vegades tinc les coses claríssimes, però quan oloro a blau no se qui sóc i no ho suporto.

En ocasions tracto de ser perfecte. I a vegades penso que la imperfecció és bella perquè ningú es fixa en ella.

No crec en l’atzar, però en ocasions dono a una moneda l’elecció del meu futur (però avui no l’he tirat).

A vegades dissimulo, però em delato. I quan vull ser evident no m’en surto.

Odio i estimo les llacunes de memòria. A parts iguals però no simultàniament.

Però curiosament, i mlgrat tot, ningú em permetra mai, que canvii d’opinió.

Mudances

Temporalment em mudo. He decidit recollir amb nostàlgia els trastos i marxar amb el cap cot per dedicar-me una mica de temps. Em mudo a la biblioteca. Si voleu res busqueu-me per allà.

Per fi he deixat abandonat el PC, que troba a faltar les 13 hores diàries que li dedicava(*) i he anat a la nova destinació que em xuclarà les hores com mai ho havia fet, doncs mai m’ho havia pres tan a la valenta seriosament.

Potser amb sort aprofitaré l’avinentesa per una reunió d’amics i un beer library&blog inesperat.

I si noteu que se’m veu il·lusionat tranquils, que avui només ha sigut el primer dia. Procuraré enviar-vos alguna carta de tant en tant, per a que no us oblideu de mi.

Estimats lectors, m’ho estic passant molt bé…

Un article sense ni una sola puta metàfora. Perquè l’entengueu.

Què, com se us queda el cos?

I sí, la carta realment fa màgia… no fica black magic design sense motiu. telecos, ja m’enteneu.

(*)L’afirmació pot contenir importants exageracions.

Víctima

El dia que vaig descobrir que esperava el tren a l’andana mirant amb deteniment, sense apartar la mirada d’un full tot ple de línies, estudiant si estava correcte, si hi havia algun error o si alguna cosa podia millorar vaig descobrir, aixecant el cap  i veient la cara amb la que mirava la gent del voltant, que mai més tornaria a ser el de sempre.

Igual que el dia que vaig adonar-me de que la nova forma binària de contar amb els dits havia substituït la decimal de tota la vida (d’aquell que quant ets petit i no tan petit t’ajuda a recordar quants te n’emportes).

Però no importa, perquè ja no hi ha càlcul que es resisteixi sota el meu boli… o la calculadora aliada de l’enrenou.

També el dia que havent acabat el partit del barça vaig descobrir que havia passat 3/4 del partit amb dos amics fent una integral que se’ns resistia sent les tres úniques persones que no miràvem la pantalla o saltàvem amb els gols…

O el dia que vaig descobrir que els circuits elèctrics bàsics de primària s’e’m fan difícil dibuixar-los per a que els entengui una nena de 10 anys. Malacostumat com estic ara a fer-ho tot amb transistors…

O el dia que vaig començar a veure la televisió com un seguit d’ones planes que arriben a l’antena que hi ha als terrats… i que ningú mira mai (només quan no funciona) però en la que jo m’hi fixo sempre que puc.

Quan vaig veure tot això, vaig descobrir que mai més tornaria a ser normal. Que ja m’havia converit en una víctima més de l’electrònica.

10 Raons per les quals m’agrada bloguejar (meme 64^(1/2))

M’agrada bloguejar per que:

1. Aprenc coses noves sobre els temes que m’interessen.
2. És una altra manera de conèixer a gent.
3. Perquè tots els pensaments que ronden pel cap no queden en un no-res.
4. És una bona via d’escapament de la tensió, els nervis…
5. Em sorpren que hi hagi get que li agradi el que escric, que em segueixin i em comentin. O entrar a blocs per primer cop i veure que em tenen a la llista de preferits. Això m’ajuda a millorar.
   
6. Per mostrar missatges ocults.
7. Per la sensació que tinc quan un amic, que no sabia que seguia el meu bloc digui en una conversa: si! Com aquella vegada que vas dir al teu bloc…
8. Perquè li dóna mil i una voltes al nyonyolog.
9. Perquè m’ha ensenyat a tenir una actitu crítica envers el món, a acceptar les crítiques sense enfurismar-me i per millorar el que m’acaben de criticar.
10. Perquè he millorat els meus acudits i bromes. (sí oi? Digueu-me que sí, si us plau, digueu-me que sí!!).

Aquest meme em va arribar el 16 de juny (i per mandra no l’he escrit fins avui) a partir d’en Carlos Soler. I a veure a aqui li passo:

A Salamandreta i a La Giri, perquè no recordo haver llegit cap meme als seus blogs; a en Jacques Delibes, per veure si escriu algun article més abans de clausurar el bloc (tot i que no és el meme més adequat) i a en Max Aue, per veure si s’engresca.

Perills a la xarxa

Molts de vosaltres segurament us haureu fixa’t del mal que han fet per la generació Internet el messenger i el fotolog.

Per començar, el messenger ha creat tota una generació d’adolescents amb nicks multicolors enganxats a l’ordinador amb la necessitat imperant d’explicar tot el que han fet, a tots els llocs on han anat i dir a qui estimen. Però atenció: pel nick, res de conversa si no es volen detalls. Això teu ho ha de saber tothom. I per això has de rivalitzar pel nick més cridaner i que atregui totes les mirades.

I també ha creat la primera generació que ha après a declarar-se a la persona estimada a través del nick. On els amics ho descobreixen abans, amb la consegüent: mira mira, has vist el nick del fulanito? amb la sorpresa que la segueix. Però les coses no duren per sempre, i no hi ha res més trist i covard que deixar una relació pel nick, més aviat, pa travès amics que han vist el nick i que t’avisen que tens noticies.

S’han acabat les cartes d’amor i les trucades, i les estones de pati tremoloses i amb suor fred que recorre la teva esquena cap avall amb la noia (o noi, segons la situació) al davant. Ara el que es porta és fer-ho tot a través del nick, perquè tothom se n’adoni. Una menció a part mereixen els que es declaren amb una conversa al messenger, però aquests ja són del que jo anomeno la segona generació Internet.

La segona generació Internet són aquells que en veure tot això van quedar immunitzats de burrades i van decidir fer les coses més o menys bé. Però no van trigar gaire a degenerar altre cop. Amb l’aparició del fotolog es va aconseguir el mateix que amb el messenger anys abans: idiotitzar el personal. Si se segueixen veient les tendencies idiotes de tota la vida és perquè la secta fotolog ha aconseguit atontar a la gent a base de fotografies fetes a traves del mirall del labavo treient cul i mostrant pitrera (i on tambe es poden veure els raspalls de dents i les colonies de la familia, per si no us hi heu fixat): fotografies fetes aixecant el braç i amb escot per ensenyar encaramés pitrera mentre es fan morritos. I la versió masculina ensenyant xocolatina i pectorals d’atleta. No busqueu variants, totes les fotografies solen ser així. Tot això amanit amb textos incomprensibles que han aconseguit que la succecció de consonants que temps enrere significava teclejar a l’atzar signifiquin alguna cosa.

I, com no podia faltar, parelles que es fan i desfan a traves dle flog. I coses importants que es diuen a traves de flogs amb fotografies idiotes.

I el virus que ha desencadenat aixo és ben idiota, ben simple: es va passar d’un estat on podia comentar tot quisqui a un altre on per comentar s’havia d’estar registrat. Per comentar i fer callar al pesat de torn que demana que li comentis la fotografia a travès del messenger, la gent va registrar-se, i finalment cedeix a la temptació de penjar alguna cosa (com li va passar a un servidor). I al final ho odies, però t’hi enganxes. Això és pitjor que el tabac. Així s’aconsegueix una nova secta nou moviment social.

Quan de mal ha fet l’ordinador i l’ADSL mal utilitzats. Si tots els ordinadors funcionèssin encara amb DOS la cosa seria diferent.

Veig que m’ha sortit un article una mica rancuniós, amb cert odi malvat. I no és que no utilitzi ni messenger ni fotolog. El primer, ben usat és una eina útil, el segon és només una secta.

I parlo per experiència. Per la meva i per la d’amics que m’han comentat coses que els han passat. Haig de declarar, que a mi si que se m’han declarat per messenger (valga la redundáncia) i que ho trobo d’allò més idiota i antiromàntic. No culpo les eines. Culpo l’ús que se n’ha donat. I si no us ho creieu, doneu-vos una volta pel fotolog i mireu la vostra llista de contactes del messenger.

Admeto que porto una temporada amb artícles on només critíco. Potser és la calor, potser és l’estiu i la falta de rutina, o potser és que tinc tot el dia per pensar. En tot cas, crec que n’escriuré un més en els propers dies i així acabaré (temporalment) aquesta etapa.

Oda a Jacques Delibes (again)

Avui he sigut coneixedor d’una noticia fatídica: el Blog d’en Jacques Delibes té els dies comptats. Just en les celebracions del seu primer blocaniversari en Jacques ha decidit que, en poc temps tancarà el bloc.

És una llàstima que genis de la xarxa com ell acabin plegant veles. Tot blocaire ha passat per la mateixa fase: il·lusió, actualitzacions cada dia fins que arriba un moment en que els comentaris baixen i la desil·lusió s’apodera de tu. Quan de mal han fet els gran blocs que pul·lulen a la xarxa. Són bons, no ho nego, però amaguen petites joies encara sense polir, esperant comentaris que facin d’elles un tresor. Això és com la literatura. Jo puc escriure, per exemple, me mata el mismo sol que a ti te alumbra, una de les frases més conegudes d’una cançó de Marea. En un primer moment penses, ostia, que bo. Però si aquesta mateixa frase l’hagués escrit jo en un poema hagués passat desapercebuda i ningú se la posaria de nick (per exemple). Els blocaires, com els escriptors humils, necessitem sempre una empenta. Però no sempre arriba. I a ningú li agrada estar sol.

I és una llàstima que articles meravellosos desapareguin per donar lloc a altres bits que potser no li arribaran ni a la sola de la sabata.

Maleïts aquells que no ho han sabut apreciar! Espero que s’engresqui a seguir col·laborant amb un vell projecte que aviat sortirà a la llum.

La xarxa ja no serà mai més la mateixa, amic.

HOYGAN K AN DSCUBIRTO M BLOG!

Quina va ser la meva sorpresa quan, l’altre dia, vaig descobrir que tenia un nou comentari:

lucas ke tas buenissimo si kieres mi msn tenlo:
lunita-sara@… agregame pliss

D’una tal Sara. Per què negar-ho? Vaig riure, em vaig riure molt. Gràcies Sara, has contribuït a allargar la meva vida a travès del riure. No ho dubtis, un dia d’aquests t’agrego. I tant. I promise. T’ho mereixes.

Des que vaig escriure l’article on parlava d’un parecido razonable que havien proposat entre mi i un personatge de la magnífica obra mestra Los hombres de Paco l’article amb més visites diàries va passar de ser el de la Naranja mecànica a aquest. En molt menys temps ha passat a tenir més de la meitat de visites totals (en el moment en que escric això Naranja mecànica 426 – declaracions brutals 303). I és que les imatges venen molt. Si no, per quin motiu entrarien aquí? Suposo que quan a google busques imatges i hi clickes, també conta com a visita, però m’atreviria a dir que menys d’un 1% dels meus visitants s’hagin parat a llegir l’article (i oju que no m’agrada fer estadístiques sense dades exactes, però és una aproximació), comptant a l’alegre Sara, és clar, un petó Sara.

Però més que les imatges el que més ven són imatges de persones famoses i que estiguin buenissimos. La naranja és una pel·lícula magnífica, de culte, una adaptació cinematogràfica de la magnífica novel·la d’Anthony Burgess, però no ens enganyem. La xarxa està plena d’adolescents en plena pubertat i les hormones  revoloteàs com deia el meu farmacèutic. No hi podem fugir, només refugiar-nos.

Però qui vol refugiar-se? Veniu! Entreu al manicomi! No mireu res, no us importarà! Però engreixeu-me les estadístiques! Vull ser famós, vull visites, més visites! Ara crec entendre un dels motius de les famoses sesions de tetash del blog de randy. Marketing al cent per cent. Chico listo.

Ara anava a fer un experiments sociològic… anava a ficar fotografies de coses actuals… però la selecció a mi em dóna urticària i algunes idees que he rebut no són notícia del tot.. així que no faré res.

Prefereixo bones visites abans que moltes i dolentes.

Dubtes geek-existencial

Perquè  en anglès diem pen USB i en català llapis USB?

Sèries lògiques (II)

Segurament, els més àvids i seguidors de la navalla d’Occam deveu haver pensat: Ostres, això té pinta d’anar multiplicant per tres l’últim nombre de la sèrie, doncs fàcil, agafo la calculadora (científica, eh??), faig que surti la “k” i vaig apretant el signe “=” i surt 27, 81…

Però mai subestimis un boig! Perquè ha de ser aquesta?

També em pot agafar per dir que si d’1 a 3 van dos i de 3 a 9 van 6, doncs sumo intercalant el nombres:

1(+2),3 (+6), 9(+2), 11(+6), 17…

O com molt bé va pensar en Ferran, fer:

1 (+2) -> 3 (+2×3) -> 9 (+2×3×4) -> 33 (+2×3×4×5) -> 153

Així puc aconseguir moltes, però que moltes (amb temps i ganes) maneres de seguir la sèrie.

És ser punyetero i rebuscat, però la ciència a vegades és així, i per tant, si la sèrie proposada és finita, no podem saber amb certesa (un altre concepte interessant per cert) i absoluta seguretat, quin serà el següent element. Com a molt podem proposar la continuació més factible, la més probable, la menys rebuscada, la més fàcil o, en tot cas, la menys difícil.

De fet, aixó no és meu. És la conclusió més profunda a la que vaig arribar un cop vist “Los crímenes de Oxford” (a part de que menjar spaguettis als pits d’una dona és una cosa que haig de fer abans de morir).

Arribats a aquest punt, no puc evitar enrecordar-me de les sèries que, de petit, em posaven a l’escola. Si m’ho demanessin ara, potser em podria quedar amb la professora, o fins i tot enviar una queixa al director si seguís pensant que les sèries que jo hagués proposat (rebuscadíssimes, complicades, amb una lògica difícil de captar només per molestar) són incorrectes.