Cilíndres

Mentre espero que el professor vagi a buscar les claus per obrir el laboratori, em sento per fi, lliure, per declarar obertament odi la meva animadversió cap al cilíndre el·líptic i la parametrització que el va parir.

cil�ndre el·l�ptic

 

 

Sèries lògiques (II)

Segurament, els més àvids i seguidors de la navalla d’Occam deveu haver pensat: Ostres, això té pinta d’anar multiplicant per tres l’últim nombre de la sèrie, doncs fàcil, agafo la calculadora (científica, eh??), faig que surti la “k” i vaig apretant el signe “=” i surt 27, 81…

Però mai subestimis un boig! Perquè ha de ser aquesta?

També em pot agafar per dir que si d’1 a 3 van dos i de 3 a 9 van 6, doncs sumo intercalant el nombres:

1(+2),3 (+6), 9(+2), 11(+6), 17…

O com molt bé va pensar en Ferran, fer:

1 (+2) -> 3 (+2×3) -> 9 (+2×3×4) -> 33 (+2×3×4×5) -> 153

Així puc aconseguir moltes, però que moltes (amb temps i ganes) maneres de seguir la sèrie.

És ser punyetero i rebuscat, però la ciència a vegades és així, i per tant, si la sèrie proposada és finita, no podem saber amb certesa (un altre concepte interessant per cert) i absoluta seguretat, quin serà el següent element. Com a molt podem proposar la continuació més factible, la més probable, la menys rebuscada, la més fàcil o, en tot cas, la menys difícil.

De fet, aixó no és meu. És la conclusió més profunda a la que vaig arribar un cop vist “Los crímenes de Oxford” (a part de que menjar spaguettis als pits d’una dona és una cosa que haig de fer abans de morir).

Arribats a aquest punt, no puc evitar enrecordar-me de les sèries que, de petit, em posaven a l’escola. Si m’ho demanessin ara, potser em podria quedar amb la professora, o fins i tot enviar una queixa al director si seguís pensant que les sèries que jo hagués proposat (rebuscadíssimes, complicades, amb una lògica difícil de captar només per molestar) són incorrectes.

Sèries lògiques

Tota aquesta palla mental que estic a punt de desenvolupar en un parell d’articles va començar un parell de dies després que un amic em preguntés pel preu d’un producte que tot just aquella mateixa tarda havia adquirit.

No se per quin motiu, vaig dir que valia 139 €, un nombre com qualsevol altre en teoria, però que tenia el bon pressentiment a favor, encara que fos un preu un xic desorbitat. I aquí es va quedar la cosa.

Un parell de dies després, anant pel carrer i (mal)ocupant la ment amb música i reflexions boges em va tornar a venir el número al cap, però ara com a 1, 3, 9, i no com a 139. I vaig pensar: Ostres inútil, ja que no tens res millor a fer fins que arribis a casa, perquè no trobes la relació entre els tres números, com les sèries típiques dels test de coeficient intel·lectual que et fan sovint al manicomi, i calcula un parell més de números.

I així ho vaig fer. Ara un proposo a vosaltres seguir la sèrie.


NOTA: No cal fer integrals, ni la transformada de Fourier ni aplicar coneixements de física quàntica; però si us hi engresqueu…

Els manaments de l’enginyer (frases reals de professors universitaris amb molt a dir) (5)

El ingeniero se hace en la calle, no en la universidad.

Els manaments de l’enginyer (frases reals de professors universitaris amb molt a dir) (4)

  1. Aquest concepte ha ocasionat al llarg de la història, moltes osties…; bé, discussions acalorades entre científics. (En una classe de Fonaments Físics II parlant dels punts de vista de la comunitat científica intentant comprendre com les ones electromagnètiques es poden transmetre pel buit).
  2. Y en Alemania… porque he conocido a muchos alemanes. Pues en ale… y alemanas, por si os lo preguntabais. (En una classe de dispositius electrònics de potència parlant sobre les diferències dels estudis universitaris d’aquí i d’Alemanya).