El dia a dia de nosaltres

Observant, s’acaba veient bastant fàcilment que al cap i a la fi la vida de tothom es regeix per moviments no massa complicats i que tots i cadascun de nosaltres realitzem.

Cadascú viu la seva vida decidint quins maldecaps desitja tenir i què vol que li robi el temps, de manera que durant els dies laborables (i a voltes, també els cap de setmana) només això que has escollit et pugui preocupar, ocupar tot el temps i fer-te anar boig.

Després, periòdicament, toca vestir-se amb uniforme i tractar-se amb el màxim respecte del que siguis capaç, pegar-se com mai has pegat, posant tot l’odi en l’intent. Dins d’una fracció de vida moguda per un món estrany que intentes entendre amb paciència i dedicació constant, i que és l’única capaç de deixar la resta de la teva vida de banda per a que només puguis tractar de ser tu altre cop.

Per després acabar, respirar profundament i gaudir del dolor que et recorda que has intentat ser millor.

Divendres

Vaig sentir ràbia i dolor, recordo mentre camino amb el vent de cara i un llibre a la mà. La música que escolto no apaga del tot aquest pensament. Encara ho sento. El copet hipòcrita a l’esquena, el puny a la paret. Recordo perquè vaig despertar adolorit. Podria dir-se que sóc el típic imbècil.

I ara sento la ràbia i el dolor del no haver après a controlar els sentiments. Als meus anys i encara amb aquests problemes. Vaja, mala sort.

Abans he sentit al clatell la mateixa alenada de por. Por a pèrdua, però sobretot a la conseqüent soledat. Hi ha qui dirà que no és veritat. Que un mai està sol.

 

S’equivoquen.

 

La soledat, es crea. I jo no podria evitar-la. De fet no desitjaria evitar-la en un intent de de càstig cap a mi mateix. El motiu no el sé. Suposo que el descobriria en el moment. Si no, me l’inventaria, que en això tinc un bon historial. No m’ajudaria massa sentimentalment, però almenys ompliria el temps que quedaria buit altre cop.

 

Fins al següent, bon profit.

Diari

Ahora puede coger el periódico y tachar lo que le parezca información interesada, publicidad encubierta y notas de prensa transcritas. Y luego, ¡a disfrutar del sudoku!

 

Ciudad K, episodi 4

A raó d’això

Situació

No se com els anirà a la resta de blocaires i gent en general que escriu, però tinc el greu problema de poder escriure només quan estic en situacions de tensió, nervis i odi. Si qualsevol d’aquests factors no existeix, sóc incapaç d’ajuntar lletres i ja ni faig l’esforç d’acostar-me  a un bloc i un bolígraf o a l’ordinador.

Un altra cosa bastant greu és que, mentre escriptors i poetes tenen muses com deu mana, sembla que la meva única musa sigui un viatge en tren, amb temps per pensar i lloc on escriure. Potser en aquest aspecte la solució més senzilla seria deixar la resta d’obligacions apartades durant algunes hores per parar-me a pensar i deixar una mica de temps per a mi.

Tot això al final queda recollit en una ment amb tensions internes, conflictes sense superar i la sensació de que ningú mereix la confiança suficient com per a confiar tots aquests secrets i problemes. Aquest és un altre aspecte del que voldria parlar aprofitant la situació (vés a saber quan es torna a donar). Últimament em sento incapaç d’establir llaços de confiança que vagin més enllà de la conversa banal, i em trobo en un estat en el que no em sento cómode per parlar amb ningú, doncs ningú sembla haver-se mogut gaire per mereixer aquest privilegi.

Totes aquestes tensions, és clar, no tenen cap vàlvula de sortida si tenim en compte que aquesta és el que escric. Per tant, últimament aquesta vàlvula s’ha reconvertit en quelcom mé sinterior: sentiment de ràbia quan algú em parla i discrepo amb la seva opinió, se m’acut alguna frase que resumeix la meva idea i me l’apunto amb l’autoengany d’escriure-la en llarg algun dia que mai arriba.

I últimament això s’ha exagerat i amb el temps he arribat a sentir-me incapaç tant per ser sincer amb la gent (perquè aquesta sinceritat es tradueix en ràbia i impotència davant de tot el que veig) i en una decaiguda de la meva ja inestable situació mental.

Tot això també provocat per la caiguda de la meva “capacitat” (?¿) d’escriure tant malament i amb tantes imatges que ningú m’arribi a entendre.

I parats a pensar, el pitjor és que a l’hora de voler confessar tot el que he dit, ho he fet davant una pantalla, i no davant gent de veritat. Tot i que últimament les meves amistats sembla que es passin més sovint per aquí, fet que a voltes (però ara no) sigui un impediment per a l’escriptura anònima de la bogeria.

África

Y después nadie se acordará de África. Ya podéis cantar por ella.

Consell: l’enllaç és només per a que es reconegui de que parlo. No aconsello veure’l!

Mala llet

Últimament m’envaeix més sovint la mala llet. Sobretot quan vaig pel carrer. Potser és el fet que torno a estar a la ciutat de forma permanent i que agafo la bici més sovint per a desplaçar-me a llocs. Tots sabeu com em poso quan vaig en bici. Odio des d’aquell que es posa davant meu quan estic esperant religiosament que el semàfor es posi verd, esperant, suposo, a ser atropellat quan arranqui. O aquell que va fent esses mentre camina per evitar que l’avanci. O simplement a tots els temeraris que posen un peu sobre el carril bici.

Potser és aquell home que, amb edat ja entrada, confon un concert dels Pets amb un concert Ska i que necessita, com els piromusicals, de tres avisos.

Potser veure la immediatesa de l’inici d’una nova i excitant rutina (sense sarcasme) fa que em posi nerviós esperant.

El cas és que arriba setembre. I amb ell, el fred, els últims dies de platja prop del CSI i, espero, que un retorn calmat a l’escriptura.

Salut.

Setembre

Amb el setembre torna la rutina i el retorn als viatges urbans que, com acostumava a fer abans d’estiu, utilitzava la bicicleta.

I avui he recordat de sobte perquè he viscut tant tranquil aquest estiu.

Perquè havia oblidat a les manades de gent que no tenen res millor a fer en la seva vida que caminar pel carril bici quan tenen metres de vorera només per a ells. També havia oblidat els bicing: una colla de persones que en general no saben què és anar en bici i que l’únic que fan és anar esbojarrats per on els hi rota destrossant la bona imatge que alguns intentem inculcar a la gent que camina (sí, iaies malcarades sobretot) i posant en perill a vianants i a la resta de ciclistes. I també havia oblidat la bonica imatge d’imaginar-me a tota aquesta colla rebent hòsties i pals. Quina sensació.

Objectiu

Objectiu post estiuenc: deixar de ser l’eina que porti a gent per començar a ser una destinació buscada. Socialment, és clar.

Reserva

Fent una similitud, l’escassa actualització podria expressar-se amb la coneguda frase d’en Jack a la pel·lícula el resplandor:

All work and no play makes Jack a dull Boy

Amb alguns canvis, es clar, que incloguin que l’excés de temps per pensar n’és la causa. Però la creativitat dels pocs articles que surten no tenen excusa, més que la petita reserva que estic fent.

Parlant

Parlant, la gent es desentén.