Sobre el fugitiu

A vegades em pregunto per què vaig deixar de fugir.

Hair

Diumenge passat, els organitzadors del musical Hair van muntar una activitat amb la que 100 parelles podien aconseguir entrades gratuites participant a una activitat i ells aconseguien fer-se publicitat.

L’activitat consistia en donar-se un petó multitudinari (cadascú amb la seva parella) que durés un minut. Per fer-ho, havies d’estar allà com a molt tard a les 11 del matí per a que et donessin el número de participant. La resta era una prova de rigor molt fàcil.

Jo estava allà i a la tarda vaig anar al musical de gratis, però no he pogut evitar evidenciar algunes diferències respecte una cosa similar que la marca de roba Desigual va organitzar fa unes setmanes. En aquella ocasió, els 100 primers en entrar despullats o en roba interior a la tenda sortien d’allà vestits amb roba de la marca i també sense pagar un duro. Per casualitats de la vida, passejant vaig passar pel costat d’una tenda la tarda abans cap a les 8 i em va sorprendre veure una cua llarguíssima de gent preparada per passar la nit a la intempèrie. En canvi per les entrades no es va arribar al límit de 100 parelles i érem aproximadament unes 70 i, a les 7.30 del matí quan vaig arribar esperant una cua que arribés a plaça Espanya (començant al teatre Apolo), no hi havia absolutament ningú. Només molta gent tornant de festa.

És curiós com per roba, la gent és capaç d’esperar 12 hores al carrer, i com per unes entrades de teatre no hi ha totes les parelles que s’esperaven. És molt trist, i diu molt d’un país on la moda és molt més important que la cultura.

 

Post-article: Malgrat això, va ser un matí molt entretingut (guiño guiño) i un festival mereixedor de ser admirat.

Egipte i la LOGSE

Avui anava en el tren de sempre quan de sobte s’ha sentit soroll de cops i he vist que unes pedres xocaven contra els vidres. Quan m’he acostat a la finestra per veure qui havia apedregat el tren he vist que 4 nanos fugien. Tots ells anaven amb la caputxa ficada i duien quatre jaquetes de colors diferents i llampants amb lletres blanques per tot arreu similars a la roba de Quicksilver (que excepte el color m’han semblat totes iguals).

Segurament, després d’aquest petit acte totalment justificable per l’avorriment que devien estar passant el pobres nanos, segurament han anat a casa seva a jugar a la Play Station 3, han tractat els seus pares a patades (segurament perquè s’ho mereixien) i han sopat sols a l’habitació veient una sèrie o una pel·lícula.

Les últimes setmanes ha caigut el govern de Tuníssia i el d’Egipte aguanta amb el vent mundial en contra. A més, molts més països es troben en situacions semblants.

Quan ho vaig veure em vaig il·lusionar pensant que aquí potser hi hauria una cosa semblant. Manifestacions demanant explicacions per la desaparició de fons públics en mans privades, per un reforma laboral que pensi en els treballadors, per demanar al polítics que no actuin com a titelles de les multinacionals i els USA Inc.

Però això no passarà mai. Hem arribat a un punt de no retorn en el que els actes subversius no els mouen ideals de canvi, de cerca del benestar. El mouen una joventut sense futur ni amb ganes de trobar-lo que s’han trobat amb una educació patètica i perjudicial, uns partits polítics que han banalitzat el ideals i han reduit la política a picabaralles sense sentit i a un canvi de jaqueta humiliant que ha estat acceptat per la població analfabeta d’aquest país, que viu amb les orelles tapades i amb els ulls clavats al diari Qué! i a España en Directo.

I no, España no va bien, i mai hi anirà si les coses no canvien. És a dir, si la gent no canvia.

Mentrestant seguim tirant pedres als trens i ficant pals als carros. No arregla res. Però almenys és divertit.

Classes particulars per a mares

Fa uns mesos, el professor de l’assignatura d’àlgebra lineal ens va dir, mig bromejant, mig seriosament, que un exemple d’espai vectorial seria un supermercat. Nosaltres ingenus que quasi no enteníem el que era, vam riure. Al dia següent, va dir que un carro de la compra era un bon exemple de subespai vectorial. Vàrem tornar a riure.

Aquesta tarda, he tornat a fer una classe particular a un noi de segon de batxillerat que té certes dificultats per treballar amb matrius. Això m’ha fet pensar que quan les mares (perquè quasi sempre truquen elles) em truquen per a que els hi faci classe als fills, no mostren cap interes per a que el fill/a entengui l’assignatura que li ensenyaré. Totes diuen que el nen ha suspès i que a veure si aconsegueixo que aprovi. Cap d’elles em diu que el nano no entén l’assignatura. Fins i tot algunes, les més agosarades, em diuen directament que li ensenyi a resoldre els problemes.

Però cap d’elles se n’adona que estan hipotecant els estudis del seu fill. Aprovar no serveix de res si no entens la matèria i, de fet, és molt més fàcil aprovar si entèns què és el que estas fent, i més en assignatures com matemàtiques i física on tot té un perquè. Però això no els importa. El que importa és que el nen aprovi i amagar malament el problema per seguir endavant amb la tranquilitat del que es pensa que ha arreglat els problemes.

Dijous tinc l’examen d’àlgebra, i aquest matí he recordat l’exemple del supermercat i el carro de la compra. Amb els conceptes ben frescos, he entès les analogies. I ha sigut una enorme satisfacció pensar que entendre el que s’estudia, significa, de fet, aprendre.

Llei antitabac

Ja vaig dir l’altre dia que celebro l’aprovació i espero que sense massa controversia aplicació de la nova llei antitabac. Podria dir-se que em toca de bastant a prop, havent treballat en un restaurant amb zona de fumadors i amb familiars que encara hi treballen. Respirar un fum que no estas provocant tu a més de desagradable et deixa els pulmons d’un color força negre.

El cas és que donant-li voltes i llegint un article de Público (però l’enllaç és a Què!) del dia 2 de gener vaig descobrir que a les zones a l’aire lliure dels campus i facultats universitaris estarà permès fumar.

No utilitzaré gaires dades objectives, però és força conegut que el vici de fumar comença cap a finals de la ESO i durant el batxillerat, i se solidifica a l’etapa universitària. En els últims anys en els que la publicitat de tabac estava permesa, aquesta estava enfocada als més joves.

No se si sóc l’únic que lliga fils, però aquí veig certs interessos. Una llei antitabac per protegir als no fumadors però que s’oblida de les etapes en les que els nous adults fan que el vici del tabac entri en la seva etapa d’or per a les tabaqueres. Just a l’etapa on es fidelitzen els consumidors. Ningú veu cap gat de Schrödinger amagat?