Anar en bici de nit per un carrer d’una ciutat del Veneto profund. Gaudir del fred i de les vistes del carrer il·luminat pels fanals i els llums que intenten mostrar la magnificència d’arquitectures antigues. Mentrestant, portar un tall de pizza a la mà i sentir-se l’italià més italià del món.
Filed under: Paranoies maníaques |
Bloc d'un maníac fugitiu 
No sé com és això de sentir-se el més italià del mon però la foto és molt molt maca!
Andiamo!, sensacional la foto i la sensació.