Observant, s’acaba veient bastant fàcilment que al cap i a la fi la vida de tothom es regeix per moviments no massa complicats i que tots i cadascun de nosaltres realitzem.
Cadascú viu la seva vida decidint quins maldecaps desitja tenir i què vol que li robi el temps, de manera que durant els dies laborables (i a voltes, també els cap de setmana) només això que has escollit et pugui preocupar, ocupar tot el temps i fer-te anar boig.
Després, periòdicament, toca vestir-se amb uniforme i tractar-se amb el màxim respecte del que siguis capaç, pegar-se com mai has pegat, posant tot l’odi en l’intent. Dins d’una fracció de vida moguda per un món estrany que intentes entendre amb paciència i dedicació constant, i que és l’única capaç de deixar la resta de la teva vida de banda per a que només puguis tractar de ser tu altre cop.
Per després acabar, respirar profundament i gaudir del dolor que et recorda que has intentat ser millor.
Filed under: Fauna urbana, Sol passar | Tagged: jo, mental |
Bloc d'un maníac fugitiu 
Molt bon aquest post!! Tornaré a llegir-lo uns quants cops demà, tot i que no crec que hi pugui comentar res.
Hm. He llegit aquell article que has enllaçat i la veritat, no sé quanta veritat n’hi diuen. Jo crec que si t’agrada això que fas, et concentres en la teva activitat i no vas divagant, i si no, pensaràs en tot tipus de merdes – ja sigui positives, neutres o negatives – per oblidar què és això que has d’estar fent. Si t’agrada això que fas, ets feliç, si no, ets infeliç, no big deal here. I idealment, mentre fas l’amor hauries de deixar de pensar i concentrar-te en el plaer que sents. Per això massa l’estress afecta a l’hora del sexe.