Vaig sentir ràbia i dolor, recordo mentre camino amb el vent de cara i un llibre a la mà. La música que escolto no apaga del tot aquest pensament. Encara ho sento. El copet hipòcrita a l’esquena, el puny a la paret. Recordo perquè vaig despertar adolorit. Podria dir-se que sóc el típic imbècil.
I ara sento la ràbia i el dolor del no haver après a controlar els sentiments. Als meus anys i encara amb aquests problemes. Vaja, mala sort.
Abans he sentit al clatell la mateixa alenada de por. Por a pèrdua, però sobretot a la conseqüent soledat. Hi ha qui dirà que no és veritat. Que un mai està sol.
S’equivoquen.
La soledat, es crea. I jo no podria evitar-la. De fet no desitjaria evitar-la en un intent de de càstig cap a mi mateix. El motiu no el sé. Suposo que el descobriria en el moment. Si no, me l’inventaria, que en això tinc un bon historial. No m’ajudaria massa sentimentalment, però almenys ompliria el temps que quedaria buit altre cop.
Fins al següent, bon profit.
Filed under: Dos, Fauna urbana, Paranoies maníaques, Sol passar, Tallant caps | Tagged: Dos, gent, jo, mala llet, mental |
Bloc d'un maníac fugitiu 
No et castiguis, inutil! Sobretot un divendres, els divendres són per gaudir del dia i de la tarda, plogui, nevi, faci vent o sol.
Hi ha qui s’equivoca, sí. Neixem, dormim i morim sols, i si t’ho penses, potser no voldries realment néixer i dormir acompanyat. Tots els animals tenim una necessitat bàsica d’autonomía i la soledat ajuda.
jo voldria dormir acompanyada
Si la companyia fos jo i un dels meus habituals malsons, t’asseguro que deixaries de voler companyia mentre dorms. 😉
Dormir sol esta molt be, tens el teu espai i tot el que tu vulguis, xo dormir acompanyat i arraulit al costat d’algu amb qui estas a gust es una de les millors sensacions, x poc que dormis 🙂
Anims! Va tot be??
Sí, tot bé Salamandreta. Només necessito recuperar la confiança amb la que m’obria al món mitjançant el bloc.
Gràcies per preocupar-te 🙂