Situació

No se com els anirà a la resta de blocaires i gent en general que escriu, però tinc el greu problema de poder escriure només quan estic en situacions de tensió, nervis i odi. Si qualsevol d’aquests factors no existeix, sóc incapaç d’ajuntar lletres i ja ni faig l’esforç d’acostar-me  a un bloc i un bolígraf o a l’ordinador.

Un altra cosa bastant greu és que, mentre escriptors i poetes tenen muses com deu mana, sembla que la meva única musa sigui un viatge en tren, amb temps per pensar i lloc on escriure. Potser en aquest aspecte la solució més senzilla seria deixar la resta d’obligacions apartades durant algunes hores per parar-me a pensar i deixar una mica de temps per a mi.

Tot això al final queda recollit en una ment amb tensions internes, conflictes sense superar i la sensació de que ningú mereix la confiança suficient com per a confiar tots aquests secrets i problemes. Aquest és un altre aspecte del que voldria parlar aprofitant la situació (vés a saber quan es torna a donar). Últimament em sento incapaç d’establir llaços de confiança que vagin més enllà de la conversa banal, i em trobo en un estat en el que no em sento cómode per parlar amb ningú, doncs ningú sembla haver-se mogut gaire per mereixer aquest privilegi.

Totes aquestes tensions, és clar, no tenen cap vàlvula de sortida si tenim en compte que aquesta és el que escric. Per tant, últimament aquesta vàlvula s’ha reconvertit en quelcom mé sinterior: sentiment de ràbia quan algú em parla i discrepo amb la seva opinió, se m’acut alguna frase que resumeix la meva idea i me l’apunto amb l’autoengany d’escriure-la en llarg algun dia que mai arriba.

I últimament això s’ha exagerat i amb el temps he arribat a sentir-me incapaç tant per ser sincer amb la gent (perquè aquesta sinceritat es tradueix en ràbia i impotència davant de tot el que veig) i en una decaiguda de la meva ja inestable situació mental.

Tot això també provocat per la caiguda de la meva “capacitat” (?¿) d’escriure tant malament i amb tantes imatges que ningú m’arribi a entendre.

I parats a pensar, el pitjor és que a l’hora de voler confessar tot el que he dit, ho he fet davant una pantalla, i no davant gent de veritat. Tot i que últimament les meves amistats sembla que es passin més sovint per aquí, fet que a voltes (però ara no) sigui un impediment per a l’escriptura anònima de la bogeria.

Anuncis

7 Respostes

  1. Home, pensa que potser en el fons o de certa manera és millor descarregar la rabia davant una pantalla i no davant [segons quina] gent de veritat. A mi em va passar ahir que vaig descarregar-me certa rabia davant d’un malparit que va intentar atropellar-me amb el seu puto audi a un maleït pas peatonal, i després de cridar-li amb tot el odi acumulat durant com a mínim 30 anys vers a l’estupidesa humana, em vaig passar també una bona part del viatge en tren pensant en quines condicions no hauria d’haver-li cridat i enlloc d’això poder haver-li fotut una pallissa de les santes… 😦

  2. La frustració, l’odi, hi ha mil sensacions que ajuden molt a l’hora d’escriure, jo em vaig trobar que aquestes plàcides vacances van provocar una sequera de posts tan forta, que em feia por el no tornar a escriure amb assiduïtat.

    Per “sort”, la frustració, l’odi i altres sensacions han tornat amb tanta força que escric més que mai.

  3. Hola., no havia entrat encara en el teu blog.

    Potser si que aquest sentiments siguin un motor per a la producció d’idees que després es converteixin en post o no.

    La frustració, la ràbia i la incomprensió es converteixen en energia i és millor que aquesta s’alliberi, d’altra manera es concentra dins d’un amb risc d’explosió incontrolada. És millor cridar, parlar o “confessar-se” amb algú, encara que aquest algú sigui el teu blog.

    Crec que el blog és un bona opció on explicar allò que a un li passa.

  4. Estic amb en Tomàs, un blog en el fons ajuda a poder explicar coses que potser no podries explicar davant d’una persona real, ja sigui perquè aquesta no et presta la suficient atenció com perquè tampoc tens ganes que una persona real acabi escoltant les teves anades d’olla, frustacions, odis, alegries, o desesperacions… Un blog ajuda a deixar-se anar, ajuda a tirar tota la merda a algun lloc, una mena de pou sense fons on d’alguna manera o altra t’escolten. I que realment qui t’escolta o et llegeix és perquè té ganes de fer-ho, no perquè l’hagis palplantat davant d’un cafè sent aquest l’excusa d’explicar-li el que realment et passa.

    ànims si estàs passant per un mal moment, després de la tempesta sempre arriba la calma 😉

  5. Inútil, no t’amoïnis si no tens o no trobes una musa. Pensa que tú, poeta, escriptor i ment boja, ets capaç d’enraonar i crear a partir del no res, el tot.
    Et posaré un exemple: estàs al tren sentat. Ve un noi i seu al teu costat. Treu un quadern i un boli. Comença a escriure i tú, curiós com ets, vas llegint el que escriu, i com més escriu, més t’agrada el que llegeixes.
    Sí, qui escriu ets tú. I sí, tú has de ser la teva pròpia inspiració.

  6. mmm… Deixa’t d’històries i escriu el què et roti ( tu també ). Amb tantes imatges com vulguis.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: