Després d’un relativament curt trajecte en tren un altre cop, amagant el cap en una llibre amb nombre i lletres esparcit entre esses enormes integrades he arribat a la meva destinació.
He mirat al meu voltant mirant a la gent que hi havia, he mirat per la finestra per observar el paisatge que passava en aquell moment. I no he pogut evitar somriure pensant com he pogut viure sense allò durant tot l’estiu, com ha sigut durant anys el meu racó d’inspiració i el meu lloc d’escriptura lliure.
Viatja i escriu.
Anuncis
Benvingut a casa, a mi que no em toquin les meves 2 hores de tren diàries, que us quedeu sense blog!!!
Ara que jo soc un d’aquells “capullos” amb portàtil de sèrie…
L’inútil fent vida al tren?? 😀