Dos

La soledat, igual que la infelicitat i la tensió nerviosa neix d’un lloc proper a les puntes dels cabells sensors de les emocions i puja fins a un punt proper entre l’esòfag i el pulmó de manera que oprimeix i no deixa respirar a no ser que facis una instància amb setmanes d’antelació o per motius especials: respirar davant de la fatiga de l’esport. Potser per això córrer sol és una de les majors satisfaccions que, junt al sexe, una persona pot percebre.

El que succeeix és que la fatiga que la soledat imposa està sobrevalorada i per això ningú la desitja. I qui ho fa només la demana com a préstec temporal. La resta del temps només demanes que els dejavú et deixin escriure sense repetir-te per explicar que tot estat mental té les seves analogies a la vida real: una inversió multimilionària en un lustre ple de crisis, una ruleta russa diària, utilitzar windows sense antivirus, un al·lèrgic passejant pel camp, esperar el braguetazo del segle o una injecció de confiança llençada a l’aire des d’una cota de 275 metres amb probabilitats tendint a nul·les de ser escoltades.

Totes elles amb les conseqüències típiques que la meitat de dos acostumen a patir: diarrea incontrolada de ràbia succeïda ràpidament per por, malestar i una bona arrencada a plorar córrer sense el permís exprés de la comunitats econòmica mundial. Tot això sense anomenar la incertesa del futur i el temps concret en el que es poden seguir fent plans, les queixes sense solució i el pes que augmenta gradualment a mida que passa la vida.

A la merda.