M’espanta extraordinàriament pensar en l’efimeritat de les coses. Del nosaltres, de l’això, del jo.
Però intento deixar les coses en l’estat mínim en el que em sento segur, i provo de no donar-li més voltes de les necessàries (per evitar depre’s inútils i coses d’aquestes) i de pensar en la última vegada en la que vàrem treballar a contrafase (amb un somriure als llavis, és clar) mentre em desfogo corrent, les ràbies de 1435 hores abans.
I escric per acabar de sentir-me segur… i per omplir una mica i deixar-to saber.
Advertisements
Filed under: Paranoies maníaques, Sol passar | Tagged: jo, mental, nostàlgia |
A mi tambe m’espanta. Pero es que no podem parar el temps, desgraciats que som en la nostra mortalitat impotent… 😦
No donis voltes quan no cal! I si les dones, no et deprimeixis!!!
Va no et desanimis, tothom sempre te moments baixos, pero sempre tenim una estona per treure un gran somriure.
Anims!!!
Som efímers, i aquesta és l’única cosa que tenim segura. Per tant hauríem de basar les nostres decisions amb aquesta efimeritat,, això és el que som i com a tal el nostre punt de partida.
Ja saps que diuen, d’aquí 100 anys tots morts (menys jo esclar…)
De quina cosa parles, Pons!!! Com que menys tu, es clar?!