Ex-companys

Vas a un bar i et demanes una mitjana. Veus que a la taula del costat hi ha una noia que segles abans havia anat a classe amb tu. S’ha de passar dos quarts mirant-te (i alguna cervesa de més) fins que es decideix a venir-te a salular.

– Hola Josepi!- (malaguanyat pseudònim d’infància, però premonitori per la meva afició a la física…).

– Hola!

– T’enrecordes de mi? Sóc la xxxxx! I aquesta és la xxxxx!

– Ostres si, ja m’enrecordo!- (Només em sona el nom)

– Espera, espera!- Avisa a dos nois.

– Ostres, si són en xxxx i…

– I el xxxx.

– Ostres, és veritat, quant de temps, com us va? – Segueix el somriure perpetu.

– Molt bé! Ostres, no has canviat! Tens la mateixa cara que amb la que et recordo!

I segueix la conversa preguntant sobre els estudis; amb un cambrer que cada cop que passa s’arramba a nosaltres i fa bromes dient que s’apunta a l’orgia amb veu de carajillero en fase d’entrenament.

A cops d’hipòcrita i de somriures falsos es fa una societat. A tots ells me’ls creuo sovint. Quan passa, abaixen la mirada o miren cap a un altre lloc per evitar saludar i ara com si fos ahir que vaig deixar la seva escola.

Però vull saber què passarà quan me’ls trobi demà.