Retrospectiva

Em passa des de fa ja uns anys i em preocupa. Fent memòria, potser em passa des que la meva vida va patir el canvi radical de l’inici de la carrera i els aspectes personals ja resolts que envoltaven tot aquest canvi. Potser em passa des que la meva vida va accelerar el ritme o des que cada dia dedico un temps a fer una mena de retrospectiva i a recordar el que m’ha passat durant el dia.

Quan recordo els moments dels que s’ha format el dia els recordo tots de manera accelerada. Veig la imatge mental del dia com si tot es mogués a una velocitat massa accelerada com per a ser realitat, com si totes les hores de les que es forma la meva vida passessin en el record com juren aquells que han estat a punt de morir: en pocs segons però amb gran detall.

Puc veure-hi tot el dia, des de que m’aixeco fins que faig la retrospectiva passant totes les hores de classe, que a vegades es fan eternes, i el retorn en tren. Ho veig tot com si hagués passat en un instant diferencial. Com si la meva vida no tingués més importància que la d’aquell que entra ràpid i marxa tal i com va venir: sense canviar res i sense deixar el record necessari per a que ningú el plori. Com si tota la física que regeix l’univers em traïcioni i em faci veure de manera similar al Vortice de la Perspectiva Total que malgrat hagin passat moltíssims anys de la teva vida, per a la resta de l’univers i els universos paral·lels no seran més que un esternut molest.

I aquesta és una visió que m’inquieta em molesta i em preocupa. M’inquieta saber si la resta de la meva vida la veuré com un esternut. Em molesta no poder recordar les coses en la mateixa escala de temps en la que crec que han passat. I em preocupa perquè no se si estic veient la vida a un ritme més lent del que és (i que se’m mostra als records) i per si m’amaga algun tipus de bogeria diferent del que em van diagnosticar en els meus temps i pels quals fujo.