Camino pel carrer amb cara d’amargat. A ningú li interessa el que puc estar pensant. I mentrestant, suo fent un slalom amb tota la gent que se’m va creuant i que no ‘saparta. Molta més de la que us podeu arribar a imaginar.
Cara d’amargat al carrer. Al tren és diferent. Allà em deixo anar, doncs us conec a tots allà, i us mostro les meves cares de veritat: quan el cap se’m comença a ficar així de costat de la tonteria que em ve a sobre, quan em truquen, quan estic cansat…
I malgrat tot, cada dia se m’alegra quan imagino que a l’estació i haurà algú assegut que em busqui amb impaciència.
Filed under: Sol passar, Viatge | Tagged: jo, Viatge |
Bloc d'un maníac fugitiu 
Es que la gent del tren es la teva gent, la gent del carrer es simplement gent
Pero perque camines pel carrer amb cara d’amargat? I que en penses???
I a l’estacio hi ha algu qui et busca amb impaciencia? O no?
a vegades si 🙂