El poeta viu a l’ombra sempre. I en aquest amagatall les idees no pateixen la vergonya que l’aire i el sol provoca (urticaria de manera excepcional. Però calleu, que no els agrada que preguntin).
I per la nit el poeta descansa el cos i exercita la boca, parlant en vers però sense escriure res. Per a que només una espectadora gaudeixi de les paraules efímeres (doncs són només aire exal·lat, trista realitat) en format però no en contingut.
Sempre en un idioma quee matrix no entengui (només els crits i les exal·lacions del mig).
Bloc d'un maníac fugitiu 
Doncs no se jo si pensar en els skalds nordics o en… els crits i les exal-lacions del mig. 😀
De totes les formes, molt maco! hahaha
el que portava l’esmorzar al llit era jo, jejeje, espero que us agrades.
no dec estar inspirada… :$