De bon matí en moviment

Per a qui no s’hagi fixat, un vagó de tren és com una discoteca un dissabte per la nit. Tots miren a tots i al final tothom surt d’allà tal i com va entrar. A més, hi ha aquell pipipipi que ningú balla, però que segueix sent igualment odiós.

Només cal agafar cada dia el mateix tren i el mateix vagó. Acabes familiaritzant-te amb les cares i arribes a conèixer les persones pels gestos que fa mentre creu que ningú la mira. Un cop els conèixes a tots, perds la por de fixar-te amb més detall en els detalls que ells miren.

Per exemple.

Aquell noi alt de les ulleres amb una carpeta blava amb bombolletes? Sempre mira per la finestra. Però a voltes, de reüll mira aquella dona d’uns trenta, que no és que es pugui dir que està bona segons certs estàndars, però que és guapa. I té una cara interessant. Al seu temps, auqesta mira just darrere del seu interlocutor cap al noi prim del fons que sempre va amb amb dos amics. Aquest, entre broma i broma no deixa de mirar a la francesa del ulls blaus, rimel dolent i nas exigent, però que porta a tot el vagó de cul. Sempre feliç, me la imagino una escriptora bohèmia. Però no crec que els bohemis es llevin tan d’hora.

Fins que a la mateixa parada on baixa puja la rosa sobremaquillada que llegeix el Lecturas i tot torna a començar.

I així podríem seguir fins a l’infinit o fins a l’última parada, el que arribi abans, no sé; i demà serà un altre dia.

I jo? Doncs jo els miro a tots ells entre línia i línia de llibre , mentre penso en el nostre querer y no poder, i en la realitat de la finestra, i en alguna que altra espontànea que en poc temps decideix canviar de tren i de vagó per evitar les nostres coordenades de pobres bojos.