Sovint parlo del que em passa quan estic rere la barra treballant. A vegades hi van iaies que quan les trobes pel carrer les saludes, et saluden, i quan sou al restaurant i li dius que la vas veure i li preguntes si viu per allà et diu que la pròxima vegada la saludis. Són iaies oblidadisses que van a gastar-se la pensió un cop al mes per alegrar-se una mica la vida amb les amigues. I bé que fan.
Algun cop també ha aparegut un personatge que busca un client i que et diu amb veu desesperada que necessita parlar amb ell amb urgència.
També hi ha els que s’acosten a la barra et demanen beguda dien-te nen i mentre els serveixes t’ho tornen a explicar amb calma, pensant que amb la meva cara jove no en tindré ni idea del que m’estic fent.
I també hi ha la gent orgullosa. D’aquesta en ve molta. És aquesta gent que potser no té ni un duro, però pel simple fet de ser servits enlloc de servir els fa agafar-se un aire de superioritat. I sobretot aparenten tenir diners. No els entenc, però no seré jo el que els expliqui que tot i que les bales estiguin del seu favor, a tots ens maten els mateixos verins.
Avui, però, ha vingut un nano sol a dinar. Potser tenia 14 anys. Anava sol i xapurrejava una mena de castellà que no he entès en cap moment. La combinació perfecta perquè el cap m’avises des de l’altra punta xiulant d’aquella manera sorda per no cridar l’atenció per aconseguir que el mirés per fer-me que no amb la mà per a que no el servís.
Per sort avui no hi era, doncs poques ocasions són les que la paraula treballar entra dins del seu vocabulari.
Així que l’hem servit com qualsevol altre. Ha menjat ràpid i amb ganes. He canviat la meva manera de mirar-lo, doncs m’avergonyeixo que fins al moment l’he estat mirant amb aquells ulls de desconfiat que se t’enganxen a l’actitud quan portes un temps treballant i ja has adquirit l’actitud que volen que tinguis a la feina.
Ha pagat 9.85 amb un bitllet de 50. Contràriament al que hauria fet el cap, he evitat comprovar que el bitllet fos fals. Malgrat això, m’hagués agradat i he desitjat que el noi fes un sinpa (sin pagar) arrencant a córrer. Crec que hagués mostrat als orgullosos presents que així i això és la vida: humil i efímera.
O com diu la cançó:
una vida feliz en un mundo de mierda
o
una vida de mierda en un mundo maravilloso
Cadascú que esculli de quin costat està.
Un dia d’aquests faré un zoo amb tota aquesta gent, i em treuré una pasta.
Filed under: Fauna urbana, Reflexions de barra de bar, Sol passar | Tagged: bar, gent |
Bloc d'un maníac fugitiu 
No hi ha dubte que de les 2 has d’escollir la “vida veliz en un mundo de mierda”, pero es que si pots triar “una vida feliz en un mundo decente” millor deixar de banda la combinacio amb merda!