A vegades les coses es veuen pel més mínim detall. Una mirada dissimulada en un cop d’ull intrús. Un somriure fora de lloc sense dissimular. Un encreuament molt proper al xoc de cossos i un mal fingit mirar cap endavant. Un comentari fora de lloc. Un coneixement sense raó de ser que revela fets.
Tot innocent. Sense intenció.
L’altre dia parlant amb la gairebé única lectora i comentarista d’aquest bloc de capa caiguda vaig descobrir que potser, en el fons, sóc un bon detectiu. Miro detalls i els observo. En trec conclusions, i la possible erroneitat d’aquestes són les que han moguts molts articles fins avui. Aquest cagadubtisme del no saber del cert si el que crec és cert, que m’ha portat al cap comentaris i idees que no dic en veu alta i que són la base d’aquest bloc.
Perquè igual que se pilla antes a un mentiroso que a un cojo també s’enxampa abans a un que dissimula.
Filed under: Fauna urbana, Sol passar | Tagged: gent, mental, reflexions |
Bloc d'un maníac fugitiu 
No entenc. Vols dir que tens una certa tendencia de:
a. treure conclusions erronies
b. esser insegur
c. dissimular
d. cap de les a,b,c
???
eh! que no només tens una lectora eh!!! 😉 que jo encara que no comenti vaig llegint, el que passa és que últimament la meva inspiració sí que va de cap a caiguda… 😦
Jo crec que quan realment coneixes a una persona és fixan-t’he en com actúa quan creu que ningú l”està observant. I és en aquestes petites coses, una mirada, un gest de consentiment, un somriure, una petita mania, quan realment coneixes l’ànima, l’essència de la persona. I és que l’esència del que som, és a les petites coses, i no ens les grans accions, fingides o predisposades. AIxí que entenc perfectament el que vols dir.