Guerra d’idees

Això en un principi era molt bonic, pintava molt bé. Vaig començar a escriure un bloc, potser perquè altres mitjans se m’havien quedat una mica desactualitzats, potser perquè el que volia esciure no encaixava gaire en altres llocs, i em vaig buscar un on pogués fer el que em rotés.

En un principi escrivia per desfogar-me. Per dir allo que em passava pel cap i que no deia quan tocava (potser com molts altres blocs), per queixar-me i per rajar sense que ningú se n’adonés, fer-ho mig d’amagades per a que, potser, s’adonessin de les intencions, però no ven bé del contignut, Així va ser com vaig començar a escriure de forma extranya, difícil d’entendre si no se’m coneixia a la perfecció… i a vegades ni això.

La gent em preguntava, i sí, perque negar-ho, m’afalagava que em preguntessin, que no entenguessin bé les afirmacions o que demanessin explicacions d’alguns articles.

Ara però, que sembla que les coses em vagin bé viento en popa a toda vela com aquell qui diu, no tinc idees, no se escriure res com abans, d’aquella manera que, potser m’ha caracteritzat. I no m’agrada, perquè em recorda a la cançó que diu Y si mi debilidad es mi
fortaleza, ¿acaso para estar bien tengo que estar mal por naturaleza? I no m’agrada no poder esciure com vull quan vull.

I quan això em passa em lamento i no faig res més que escriure articles massa diferents a la dinàmica d’aquest lloc i articles d’autolamentació que segurament deuen estar repetits; amb la trista de filosfia de tot sigui per omplir.