Recessió

Després de tot, les coses no han sigut tan dolentes com pintaven ser en el seu moment i sembla que no em va malament del tot.

Sembla que la teoria de que tot tendeix a l’equilibri és certa, i suposant això i fent estadístiques puc augurar, o més aviat, predir una temporada (de temps, per ser redundants i inflar l’article de frases innecessàries per allargar-lo també innecessàriament) de maleïda i avorrida estabilitat espiritual. Una temporada plena de bon karma, alguna catarsis individual (sobretot) i col·lectiva (si s’escau) sense arribar pas al Nirvana, doncs toco de peus a terra.

Sembla que poc del que m’afectava abans pot aconseguir ara en mi més que un lleuger renec.

L’únic que potser em pesa es que aquesta etapa de tranquil·litat i bontrotllisme espiritual també comporta una etapa de no bogeria que feia temps que havia perdut favorablement de vista. I no és que em preocupi la contradicció que això suposa amb el nom del bloc ni per allò de salvar les aparences, sinó perquè; no temo que les idees es vagin apagant, però si que es vagin fent supèrflues i insulses i pel fet de que, a la llarga em pugui acabar cansant una vida idíl·lica hippie.

I perquè recessió? Doncs perquè torno a escoltar la mateixa música que temps abans va caracteritzar una època de la meva vida. Perquè he deixat de tenir el cos tens un altre cop a no ser que tingui fred, perquè  els meus somnis han canviat.

Encara que, ben pensat, potser la llei aquesta de l’equilibri farà que ara tot començi a rodar ben engreixat, que vagi bé, que sigui favorable. Potser aquesta utopia d’aburrida calma no existeix en el meu equilibri, i potser només és el punt mig per començar a contabilitzar fins on s’ha de decantar la balança cap al costat comtrari que fins ara ho havia estat fent.

I aquesta possibilitat té molt més bona pinta.