A vegades m’agafa per passejar-me per sobre del bé i del mal. I em permeto el gust de riure’m d’allò aliè.
D’aquest, de l’altre i del de més enllà.
Dels novells, oblidant que jo ho vaig ser, ho soc i ho seré.
Dels borratxos.
Dels que no saben què diuen (borratxos o no) i dels que no saben què dir en l’incòmode silenci del mut.
Dels que s’equivoquen.
I dels que es tornen a equivocar i no saben fer res bé i s’en penedeixen i es culpen i disculpen i bla bla bla. Ja sabeu.
Dels que enlloc de caure dos cops en la mateixa pedra la van a buscar.
Del que mira rere la barra indiscreta.
I quan baixo i torno a mirar per sota del bé i sobre del mal (mai més amunt, sovint de més avall) veig que de qui ric, principalment, és de mi.
I m’estimula a repetir-ho.
No patiu, aviat tornaré a ser normal.
Filed under: Paranoies maníaques | Tagged: jo, reflexions |
Bloc d'un maníac fugitiu 
ànims!! 😉 crec que de moltes de les coses que has dit, també acabaria rient-me de mi mateixa…
Tampoc esta malament que ho facis, de tant en tant, sempre que no es converteixi en costum.
no he descobert com et dius, he llegit una mica del teu bloc i em sento una miqueta com tu. escrius molt bé. la vida es molt absurda i quan te’n oblides, es dona conte i t’ho recorda…un peto
Gràcies delavida! M’alegra que t’agradi el que faig per aquí.
Si vols saber com em dic et recomano aquest article:
https://anomenatinutil.wordpress.com/2008/09/25/transtorn-de-personalitat/
Salut!
Bé; no és pas anormal el que dius. Mig món se’n riu de l’altra meitat. No crec que siguis cap excepció!