– No et preocupis. A vegades, molt a vegades penso el mateix que tu. El problema és que em perden les formes.- Et vaig dir després que et disculpessis.
Les formes. Sí, em perden les formes.
I la serietat. Aquesta puta serietat que m’acompanya allà on vagi. Que vaig aprendre a dissimular, però a la que sembla que li agradi, i s’ha quedat amb mi de forma permanent. I no em va demanar permís. Aquesta puta serietat, aquesta cara inexpressiva, aquest cor que vol ignorar; i que contradiu a la resta.
Sí. Aquesta puta forma de ser.
Filed under: Paranoies maníaques, Reflexions de barra de bar | Tagged: jo, mala llet |
Bloc d'un maníac fugitiu 
– Sigurrosiano
– Diria becqueriano
__
No te enfades contigo mismo, no es tu culpa.
Jo no entenc quin problema te la serietat.
és que no té cap problema
Bé, jo crec que la serietat és dolenta quan un no ho vol ser de sèrio.
P.D.: Thx 4 TBBT
Si no suposés cap problema no em queixaria, no creieu?
ultimament sempre tens la puta a la boca
A mi nomes em sembla dolent no saber quan toca ser serios i quan no. Una persona equil-librada ha de poder ser seriosa a vegades, i altres vegades no.
jo crec que simplement ho saps, per sentit comú. Has d’estudiar el teu entorn per saber com actuar en cada moment 😉 (penso jo)
En la serietat i ha una de les millors formes d’humor: la ironia. Ser seriós té el seu atractiu.