Cara de fàstic

Els dijous agafo el tren a una  hora diferent a la de sempre. I no m’agrada. No em sento a gust. No hi conec a ningú. No és que conegui a molta gent al tren de la hora normal, però si que conec les seves cares. De vista. Ja conec les seves expressions, he vist els sentiments que duen a flor de pell durant mesos i em sento còmode quan un dia estic desanimat i faig mala cara. Perquè se que, com jo ho faig amb ells, em comprenen i em permeten compartir la meva merda per a que no hagi de carregar-la jo tot sol. M’ajuden i em suporten i no em coneixen de res. Però durant hores ho poden arribar a ser tot per mi.

Però avui no. Avui no conec a ningú al tren, no conec quines són les seves expressions, i les cares de fàstic que tots devem portar a sobre quan som en un lloc com aquest em són noves, no m’hi he acostumat i encara les considero com a cares de fàstic, i no com a cares de tinc un exàmen a primera hora, estic amb els ànims decaiguts o avui no vull parlar amb ningú.

I és aquesta desconeixença, aquesta desconfiança la que em fa sentir més sol que mai, més sol que la resta de dies.

I ells no m’entenen quan els explico amb expressions de la cara que no és un bon dia per mi. No els interessa quan expresso que estic tornant a escriure, però que no em decideixo mai a acabar perquè sempre vull afegir coses, i perquè el que estic escrivint és l’únic que em manté viu, i acabar i escriure el punt final significarà el final de moltes coses.

I com que no han estudiat la meva cara encara, no entenen què els dic, i miren cap a un altre costat quan dirigigeixo la mirada cap a ells, i miren al que hi ha al meu costat per dissimular i fer com que no em miraven a mi, o giren el cap descaradament per mirar per la finestra el que s’hi pot veure. Que mai estarà més viu del que jo puc arribar a estar en aquells moments de soledat en companyia.