Cara de fàstic

Els dijous agafo el tren a una  hora diferent a la de sempre. I no m’agrada. No em sento a gust. No hi conec a ningú. No és que conegui a molta gent al tren de la hora normal, però si que conec les seves cares. De vista. Ja conec les seves expressions, he vist els sentiments que duen a flor de pell durant mesos i em sento còmode quan un dia estic desanimat i faig mala cara. Perquè se que, com jo ho faig amb ells, em comprenen i em permeten compartir la meva merda per a que no hagi de carregar-la jo tot sol. M’ajuden i em suporten i no em coneixen de res. Però durant hores ho poden arribar a ser tot per mi.

Però avui no. Avui no conec a ningú al tren, no conec quines són les seves expressions, i les cares de fàstic que tots devem portar a sobre quan som en un lloc com aquest em són noves, no m’hi he acostumat i encara les considero com a cares de fàstic, i no com a cares de tinc un exàmen a primera hora, estic amb els ànims decaiguts o avui no vull parlar amb ningú.

I és aquesta desconeixença, aquesta desconfiança la que em fa sentir més sol que mai, més sol que la resta de dies.

I ells no m’entenen quan els explico amb expressions de la cara que no és un bon dia per mi. No els interessa quan expresso que estic tornant a escriure, però que no em decideixo mai a acabar perquè sempre vull afegir coses, i perquè el que estic escrivint és l’únic que em manté viu, i acabar i escriure el punt final significarà el final de moltes coses.

I com que no han estudiat la meva cara encara, no entenen què els dic, i miren cap a un altre costat quan dirigigeixo la mirada cap a ells, i miren al que hi ha al meu costat per dissimular i fer com que no em miraven a mi, o giren el cap descaradament per mirar per la finestra el que s’hi pot veure. Que mai estarà més viu del que jo puc arribar a estar en aquells moments de soledat en companyia.

Anuncis

3 Respostes

  1. a mi això no em passa…. vaig cada dia a una hora diferent. Però quan anava a l’institut a peu, sempre feia el mateix camí, i sabia si arribava tard o aviat depenent de la gent que em trobava de cara. De l’autocar que recolli als nens. De si agafava o no els semàfors sincronitzats… en el fons t’entenc 😉

  2. No ho havia pensat mai, però aquesta monotonia desitxada pot ser un símptoma de vida, socialment compartida. Interessant reflexió.

  3. A mi tambe em passa a vegades que veig cares conegudes al tren, pero mai no em pregunto que tal estan aquells coneguts desconeguts.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: