Ja vaig avisar. I quien avisa no es traidor, estic en crisi d’idees. No és que m’agradi escriure un article per setmana. Però tot i aquesta crisi, hi ha una cosa bona de tenir bloc i tenir feina. A part de les reflexions de barra, també pots riure’t dels clients! A estil patatabrava però amb comentari posterior meu. Això és magnífic.
Començaré amb una crítica.
Per què tots els clients que es dirigeixen a mi ho fan amb castellà, i quan ho fan amb algun altre company ho fan en català? Senyors!Que estar a la barra no significa ser un treballador poc qualificat!
I ara si que començo amb el marro:
Un dia va entrar un senyor, amb dona i filla inclosa. Només entrar, quan un company se li va dirigir per preguntar-li si preferia fumadors o no fumadors ell tot conveçut deixa anar:
– Buenos días. Venimos a comer.
Molt bé, magnífic, no se que esperaves, però en un restaurant no es fan espectacles de cabaret (almenys en el nostre). És similar a la típica para comer?. Si us pau, és que la gent no té més frases per a començar una conversa a un restaurant?
Tampoc deixa de ser curiós aquell que entra, es dirigex ràpid cap a la barra i pregunta pel restaurant X. Vaja, que pregunta on trobar la compentència. No seria millor intentar preguntar-li a algú que passi pel carrer? O a una farmàcia que estigui oberta? És molt descarat.
Un diumenge va entrar una taula gran, i una de les persones s’em va dirigir i em va preguntar:
– Hola, dónde teneis el párking, que tengo el coche aquí fuera.
-Mmmmmm… no tenemos pàrking.
– Cómo que no? Aquí pone que si…
I es treu de la butxaca un paper tot rebregat i merdós, d’aquells que et fa un amic per recomanar-te alguna cosa i no té la targeta. Ara resulta que un paper d’aquests té més autoritat que jo.
I un consell. Si mai aneu a un restaurant, no feu la broma de Y ahora tengo que pagar? És repulsiva, i ja he perdut el compte de les vegades que me l’han fet. Deixo anar el petit somriure de protocol, però res més. Dins meu hi ha un odi que pensa: ja és la cinquena vegada que em diuen això avui, així que calla i apoquina!
Però la història més surrealista que mai m’ha passat i que, en el seu moment em va fer enrrabiar va ser quan un company em va demanar un cigaló de ballantines. El vaig servir, i al cap d’uns minuts se m’acosta la senyora del cigaló amb el plat i el got a la mà fent equilibris per a que no caigués i poder arribar a la barra amb dignitat:
– Esto és JB, yo quería Ballantines.
– No no, és Ballantines, estoy seguro, he acabado la botella con este carajillo.
– No no no, esto és JB, que és muy fuerte. Yo no puedo beber JB. El médico me dijo que bebiera Ballantines, que no és tan fuerte.
No em va donar opció a replica. Vaig repetir el cigaló, i haig de reconèixer que el vaig fer amb tant esmero que ben be podria ser el millor cigaló que he fet mai. Estava enfadat i no volia que tornés a replicar. A més, vaig fer-ho mentre ella mirava, per a que no tornés a rebutjar-me’l.
El que més gràcia em fa és el metge. No em puc imaginar una conversa amb el metge aixi:
– JB? Ni se le ocurra! Beba Ballantines, que és bueno para la salud, si ya lo dice el refrán! Un Ballantines al día te da alegría! O el conocido refrán Inglés: A Ballantines a day keeps the doctor away. Hágame caso, que los ingleses no se equivocan…
Filed under: Fauna urbana, Reflexions de barra de bar, Sol passar, Tallant caps | Tagged: bar, gent |
Bloc d'un maníac fugitiu 
jusep ja trigaves
Ostres! Ara em faràs pensar cada cop que entri en un restaurant. Hahahaha.
Jo normalment, quan entro i després de saludar, acostumo a dir:
– Sóm X persones
o
– Teniu taula per a X persones?
Això resulta més acceptable?
juls, dona, deixar 1 comentai així em sembla bastant flogger.
Inutil: els cambrers ja ho saps tú, estem més putejats que tot. A seguir endevant.
Anècdota que em va pasar: Entra un home caspós i amb mala pinta i tot parlant sol. Em diu (sense donar ni el bon dia): “dame un vaso de agua”. I veig que mentrestant treu un pot amb pastilles. Li dono el got i comença a empasar-se medicaments a saco. Quan s’acaba mig pot li dic si vol algo més, i em salta: “Invítame a un café con leche”… que fill de puta el cabró. Li vaig dir que hay lo que uno se toma, uno lo paga.
Siau
els meus comentaris s’han de valorar encara que siguin tipo flog, perquè tots tenen dobles sentits
La crisi de idees es nota. Trobo que el post anterior estava millor.
jejejeje la veritat és que jo m’he rigut molt 😀 realment quan treballes de cara al públic t’adones de la cantitat de pirats que hi ha sueltus!! Quan vaig treballar a la caixa també me n’apareixia cada un que déu n’hi do. Un cop em va venir un tio pq no li funcionava la banda magnètica de la targeta. I jo que li vaig dir: que posa la cartera i el mòbil a la mateixa butxaca. I l’home: doncs sí, és clar, ho poso tot junt. Jo li vaig explicar que l’iman de micròfon del telèfon podia espatllar la banda magnètica de la targeta. L’home tot convençut se’n torna cap a casa havent demanat una nova targeta és clar. Quan li arriba la targeta, li activo i tot. No us imagineu el que em va passar? Em torna el següent dia amb la targeta un altre cop espatllada!!!! Jo aquest tio li hagués grabat al front: No tornis a fotre la cartera i el mòbil a la mateixa butxaca!!! No és que sempre s’espatillin pel mateix motiu, però jolin, si t’han dit que això pot espatllar la targeta, no la hi tornis a ficar al mateix lloc garrulu!!
res, petita anècdota. M’agrada que ens eduquis amb el que no hem de fer quan entrem en un bar/restaurant 😉 jejeje
jejej salamandreta, tindré en compte això de la targeta xD
A mes, quan vaig a un banc sóc jo el client pesat…