¿Lo cualo? RENFE i tongos

Aquest matí m’he llevat, amb bona música, de bon humor. No m’he ficat la tele, o almenys, he marxat de casa abans que el meu germà ho fés per iniciar la sobredosi d’imatges per segon que cada dia rebem. Tot anava bé perquè cap estímuls extern (diga-li notícies) havia dit cap rucada que em fes , o bé riure, o bé enfadar-me. Segons el dia.

Anava en tren com cada dia, sense novetats quan, he acabat un capítol del llibre que porto entre mans. En això que veig un diari a la cadira del davant, li pregunto educadament a la noia del costat si era seu -no- i em disposo a llegir-lo. I veig un gran titular: Cercanías vuelve a ser el transporte más veloz del área metropolitana.

Sí, els papes també diuen mentides.

Es veu que ha guanyat la cursa que fan cada any per veure quin transport és més ràpid. I m’he quedat de pedra. A veure, recapitulem.

Fa dos setmanes i un dia que he començat les classes i sóc habitual del tren de les 8:06 am des de l’estació de Sants. A vegades del de les 9:06 am. Direcció Vilanova i la Geltrú. I que jo recordi, durant cap dia d’aquestes últimes dues setmanes el tren ha arribat a l’hora prevista. De fet sol arribar a les 8:15 am excepte avui, que ha arribat a temps, però que no ha servit de res perquè s’ha estat aturant una bona estona. Llavors no m’explico quina bateria de casualitats a permès la victòria de Rodalies. No m’ho explico.

Però compte. Sempre s’ha dit que la qualitat va sempre abans de la quantitat. En aquest cas la quantitat també importa, però arraconem aquesta idea que acabo de quedar malament. El cas és que no se com devien haver arribat els guanyadors, però no tan frescos com els que van anar en cotxe (i ojo que no defenso el cotxe, només que millorin RENFE): posat a suar a l’andana perquè sembla que les escales mecàniques et portin al mateix infern, quan pujis al tren, si no et dones pressa (o ets educat) ja has begut oli, perquè et toca anar de peu o assegut a terra (si tens la sort d’anar en un vagó relativament buit) fins que a castelldefels tothom baixa.

M’imagino a la meta els que han agafat el tren esperant a la resta: amb bosses als ulls, olor a tigre i despentinats esperant que arribin els altres, ben pentinats i engominats, amb rajos de sol iluminant-los directament només a ells i amb un somriure d’orella a orella.

I el millor de tot són els comentaris de la noticia. No tenen desperdici. Un tongo així no es troba cada día.