Viva las vegas

Almenys això era el que deia l’Elvis en una de les seves cançons, curiosament i per estranyes coincidències en el món de la música, titulada igual.

I per curiositats estiuenques de viatges amunt i avall això és el que vaig pensar durant la meva primera estada de l’any a Lloret. Només hi ha un casino (diria), però la quantitat de discoteques i sobretot de guiris amb sobredosi de raigs ultraviolats, rodejats d’una àuria i una pell que desprèn un perillós color de gamba (com la que, segurament, s’han menjat amb la paella del dinar) dóna per pensar.

Desenes, dotzenes, centenar, milers! de guiris de com a molt 30 anys buscant sol, la calor que nosaltres defugim, alcohol (i algun ligue ocasional si és possible) obscenament aliens a l’assassinat (en la temporada de la meva estada) relativament recent d’una noia italiana tot i els cartells que ben morbosament vaig poder observar penjats en un fanal bastant transitat demanant trucades per saber la localització de la desdichada (adoro aquesta paraula).

I tendes de souvenirs que subministren els vestits de flamenca que algunes nenes llueixen pel carrer (patrocinades pels seus pares) que de ben segur acabaran en una consulta psicològica (link patrocinat per la UOC) en edats més avançades com a temor d’infantesa i fòbia al vermell amb topos negres.

I comerços on et pregunten, estranyats, en anglès d’on ets si se t’acudeix dirigir-te a ells en català, i que quan els dius que ets de Catalonia et pregunten si parles Spanish.

I samarretes de I love Lloret i d’altres amb la imatge de l’Elvis (patrocinador de l’article). Us imagineu l’Elvis cantant en un escenari, o rodant alguna pel·lícula, pensant, mentre canta: quina il·lusió! Quan mori faran samarretes meves per vendre com a souvenir a Lloret!

A vegades m’agrada imaginar-me rucades així.

I això que a mi Elvis m’agrada de tota la vida però és un delicte negar que les seves lletres eren de canción del verano. A qui se li acudiria dedicar una cançó a unes Blue suede Shoes? La lletra és bastant pèssima. Ja ho vaig estar parlant amb un amic: les lletres de l’Elvis són bastant idiotes, però tenia bona veu, i era drogoaddicte, que és el que importa. Sense això hagués tingut fama? Bé, també era nord-americà. Ja està tot dit. Reflexionem-hi si us plau.

Fixeu-vos com de descarat és el play-back.

Però en una segona i inesperada estada vaig descobrir que, com diu la cançó: el parecido está en buscar el encanto a los días cuando llueve (si la voleu escoltar click aquí).

Entengui’s la metàfora aquest cop, si us plau.

Anuncis

4 Respostes

  1. ehem ya saps què penso

    😛

  2. A mi, la veritat, em sembla raonable que et demani no trepitjar els seus blue suede shoes! 😐

  3. Ara que em va passar pel cap, tu creus que les drogues i les sabates blaves tenien res a veure?!

  4. Jo he estat un dia a Las Vegas aquest estiu: és deplorable!
    Si totes les noies que hi havia pel carrer que semblaven puetetes ho eren, deu ser la més alta concentració d’aquesta professió del món.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: