Sense aire per respirar

Últimament no actualitzo amb assiduïtat. Ho reconec. Ser telecos no sembla ser una cosa fàcil i estic que no paro de fer coses. Espereu a que acabi els exàmens per a retonar a la normalitat.

Avui em ve de gust fer un article personal. Si, un d’auqells articles que potser a qui no em coneix doncs o no sap de que va, o no li interessa, el deixa de llegir i vinga a una altra cosa. Però de tant en tant no va malament una mica de teràpia personalitzada, que de grup en tinc bastant sovint. I sobretot avui, que he estat per Sant Boi, i he passat pel costat dels col·legues que són tancats al manicomi.

Encara que, com ha dit el meu germà quan passàvem pel mur del recinte: Aquesta és la línia divisòria entre dos mons: els bojos (senyalant cap a fora), i els sans (senyalant cap al mur). Savi.

Aquest ha sigut, sense lloc a dubtes un cap de setmana estrany. Peculiar (si ens proposem a buscar eufemismes i paraules rares ídem). Un inici ben inesperat (perquè senyores i senyors, jo no se com funciona el món, però a mi el cap de setmana em comença el divendres a les dues quan arribo a casa de l’última classe del dia) que de bon grat repetiria i amb molt bona companyia (si si, sembla que la bogeria no espanta a la gent).

I per fi l’anunciat i no esperat amb ganes cap de setmanes amb dues comunions a full-time durant el dia.

Totes de la forma tradcional: cerimònia i dinar. Jo i el meu esperit telecos, però, em van ajudar a passar el primer amb suposicions i recerca:

Ostres inútil! El mossèn parla amb un micròfon inalàmbric.

Què significa això?

Doncs que en algun lloc deu haver un receptor, no? I aquest receptor, ha de tenir una petita antena, no?

No se, no n’he vist mai cap, però això suposo.

Ostres! Doncs busca busca!

I amb aquest solil·lòqui (s’escriu així?) vaig aconseguir passar del sermó del mossèn sobre la pau l’amor i el perdó (?¿) que Jesús ofereix amb la fe. I avui diumenge si que he trobat l’antena! (ara és quan toquen les correccions de telecos dient-me que és impossible haver-ne trobat una).

Almenys durant aquests dos dies de comunions he aconseguit quatre coses: Una: treure el meu germà de casa per ensenyar-li que de nit, no sóc tant dolent com potser s’imaginava… i així de pas pressentar-li a la colla. Dos: descobrir que portar camisa no em queda tan malament. Tres: veure a família que feia temps que no veia tot i tenir moltes ganes, recuperar-ne la confiança i promeses de veure’s aviat; i quatre: uns bons trossos de pastís.

Però c’est finie (“chapurrejant” francès) i ara torna a la normalitat que no existeix.

I de propina (com als cambrers, és clar) una cançó d’Heroes del Silencio que no he pogut deixar de cantar ni un sol moment en tot el dia (i el savi del meu germà martiritzat escoltant-me, pobret):

Advertisements

3 Respostes

  1. no puc escoltar la cançó… xo wnu, només volia dir que això que t’ha passat a l’església és moooolt friqui! (clar, que tampoc puc negar que no m’hagi passat a mi… )

    té pinta a interessant i tot aquest cap de setmana peculiar 😉 jeje

    aah, i felicitats al teu germà per la frase! 😀

  2. Genial hèroes! I no tenia ni idea que fessis tlecos i que passessis el cap de setmana anant a comunions ahaja

  3. Ben lletja la teva foto, eh! Aquest post hauria sortit millor si no l’hagues posat.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: