Entren al bar set persones. Quatre adults i tres nenes que no devien tenir més de quatre anys. Elles, juganeres, no paren quietes, no callen mentre els pares demanen taula. Me les quedo mirant.
Un cop ja han entrat dins el menjador em giro, i veig que un company m’observava:
—D’aquí uns anys, quan estiguis casat, ja en tindràs uns quants com aquests.—em diu.
—Jo? Casat?
—Sí, ja veuràs.
—Pot ser, però com a molt després dels 35… i més tard.
—No. Tu abans del 35 ja tindràs fills.
—Però jo no em vull casar!
—Això diem tots, però quan trobis una noia que et faci tilín tilín tolon tolon ja veuràs…
Som tots els homes, el que tradicionalment es coneix com uns calçaces? Acabaré rendint-me a les “ordres” d’aquella que aconsegueixi provocar-me un cascavell de vaca a dins? Tots els homes acabarem rendint-nos? Som tots tan diferents que al final tendim a fer el mateix? Haig d’acceptar aquest destí?
Filed under: Fauna urbana, Reflexions de barra de bar | Tagged: bar, gent, societat |
Bloc d'un maníac fugitiu 
No diguis tonteries inutil!!! No acabaras fent la cosa que no vols fer, ningu no et pot donar ordres si tu no els vols acceptar!
Si de debo no penses casar-te abans dels 35, no ho faras.
Si de debo no et vols casar (mai), no ho faras tampoc. Cony! La teva vida es nomes teva, la fas tu i no els altres! Si tu per exemple, penses que no t’has de casar mai, i la noia que trobes pensa que si t’has de casar, doncs la tal noia no et fara tilin tilin tolon tolon i, deep inside you, ho sabras. Ara be, si voldras tancar els ulls i acceptar a qualsevol nomes per tenir a algu al costat, t’amoinaras a canviar d’opinio, et casaras i faras tot aixo que se’t demani. I et diras a tu mateix que abans no sabies que volies, que eres nomes un nen tonto, que blah blah blah… Pero si de debo saps QUE vols, res d’aixo no passara i tindras la vida que vulguis. Es nomes questio de pensar-s’ho be i fer cas al teu Ego.
Casar-se avui dia es un retràs.