Cementiris (I)

No estic fet per visitar cementiris. No m’agraden gens, Però sempre que puc, i per causes superiors a mi en visito un per pròpia voluntat quan tinc l’ocasió. Acabada la visita, no puc evitar pèrdrem en les meves pròpies cabòries.

Estic parlant d’un cementiri antic, dels de tota la vida: nínxols d’aquests a terra, sense els calaixos per estalviar espai. Cementiris de poble, amb tombes molt antigues, algunes de ronyoses.

El conec bastant bé, hi he donat moltes voltes. I no se si és per una tendència morbosa cap a la mort fins ara desconeguda per mi, m’agrada donar-hi un parell de voltes (si pot ser, acompanyat) buscant sempre les tombes més antigues, amb més verdet i de pedra. En llegeixo les inscripcions. Mai se sap quan puc trobar alguna cosa interessant. Però sobretot, em paro a mirar les que tenen inscripcions que ronden des de 1936 a 1939, i anteriors. Anys fatídics, sí, però en concret busco la gent jove caiguda en aquesta época, i m’invento (a falta d’una explicació sòlida) com podria haver-se esdevingut la mort massa jove en aquells anys. La guerra, la fam, les venjances de família… i em munto la meva pròpia història.

A d’altres, les més pomposes i antigues, intento descobrir si aquell que hi roman atrapat era ric, tenia algún títol nobiliari o si la professió que tenia li va donar aquet restigi. Sense anar gaire lluny, ahir vaig gairebé encertar quan vaig veure una tomba i vaig començar a rumiar. Era un home d’estudis, això segur. Hi havia a la llosa, esculpida una ploma, unes figures geometriques i la bola del món. Va resultar ser la d’un metge. Jo em pensava que era un mestre d’escola (vaig oblidar que els professors mai han tingut la butxaca gaire pomposa, i més durant la república (vegis “La lengua de las mariposas“)).

Però sobretot, penso en la tristesa que suposa l’oblit. La majoria d’elles oblidades ja sigui pel temps transcorregut, per la mala baba que gastaven amb els altres.

Una mort sempre és una hisòria perduda. 

I és en aquests moment quan recordo amb més força aquells caiguts en acte de servei per la vida. 

Advertisements

3 Respostes

  1. Jo faig el mateix quan passo pels cementeris. I sembla que es una cosa molt estranya de fer, perque si m’hi troben els vigilants del cementeris, em posen una cara mes rara i molesta…

  2. porta’m a un cementiri
    k vll k mexplikis tot axo

  3. juls, quan vulguis anem a algun i investiguem.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: