Ho he d’admetre. Des de fa ja bastantes setmanes no escric res de bo (com? de bo?). No faig més que estirar de la facilitat d’articles amb segones i terceres i n parts que m’ajuden a una actualització ràpida, feta sense haver-me de menjar el cap per veure què escriuré.
Potser són aquests dies de festa abans de retornar a les classes, que m’han embotit la ment, potser el fet de passar-me els dies tancat a casa, o les ressaques que duren setmanes sense que jo m’adoni i sense que em diguin que encara estan aquí.
Potser l’aïllament amb música, pensaments, llibres i jo m’està provocant un retrocés mental fins quan era una criatura que no sabia de res.
I no és que estigui trist. No. Estic de meravella. Però això m’omple de mandra.
Aniré a donar un tomb. L’aire fresc no carrega idees, però potser si una mica d’aire per refrescar les que ja tinc. Algú s’apunta?
Filed under: Paranoies maníaques | Tagged: reflexió |
Bloc d'un maníac fugitiu 
Rep el suport d’un enamorat de la mandra (aquella que sempre s’allita amb tu).
Jo.
Pero primer m’hauries de dir on es aquell aire fresc per assegurar-me (buscant el lloc a un mapa i en internet) que de debo sigui fresc. 😛
Jo soc molt novell en això de blogs, però com a qualsevol “hobby”, trobo que del moment que aquest es converteix en una obligació, deixa de ser un entreteniment.
jo vull sortir de casa ara
tots els cmentaris cmencen amb jo
menys aquest
merda
no havia vist el primer xDDDD
Santa mandra, qui fos àngel salvador del teu poder…
Oh Kyrye! Ajuda’m a escapar, no d’ella, si no del meu cos, que ara viu infeliç i que demà, al fons d’un pou serà.
http://jacquesdelibes.wordpress.com