Brutícia

Vaig en el tren, i entre capítol i capítol de d’una vida que no és meva penso i m’adono que a cada dia de rutina que passa augmenten les corredisses; la manca de temps per ser persones i no màquines; els trens que arriben tard; les hores extra; les classes que mai acaben.

A cada dia que passa som més ciutat, som més asfalt ennegrit. Ens immunitzem de la desgracia pròpia i aliena.

Tenim menys temps per dedicar als altres i necessitaríem més hores per completar el dia.

Ens estem allunyant uns dels altres, ens convertim en unitats individuals independents intel·ligents (això últim no sempre) que no pensa en ningú més que en aquestes unitats independents intel·ligents.

Ens oblidem dels altres, de nosaltres i dels sentiments: no veig pel carrer gent rient mentre camina, no veig gent que s’abraça amb energia. Els humans vivim d’aquesta energia, podria això, considerar-se un acte de suïcidi col·lectiu.

Tan sols tristesa, rutina i aire contaminat condicionat dins i fora.

Què serà de nosaltres?

Quan m’atreveixo a aixecar la vista, només veig per la finestra del tren cap a Vilanova i que torna a Barcelona alhora; edificis vells bruts; obres inacabades per punts grocs brillants (to i ser ser de nit) fugissers i ombres il·legals pels de dalt; vies rovellades fartes de portar-me cada dia a sobre.

En cada túnel que travesso tinc la sensació que quan em defeca surt només una part de mi, l’altre s’ha quedat en la seva foscor. Amb ella (la foscor), el vidre deixa de lluitar i es conforma amb mostrar el reflex del vago. Em mostra la cara, amb bosses sota els ulls i la mà sota la boca oberta per on se m’escapa aire tant lluny de casa. I em fa fàstic.

Em sorpren com podem aguantar així. En un vida sense felicitat ininterrompuda. Tot per un somni futur llunya i inabastable que no sabem tan sols si acariciarem.

Advertisements

2 Respostes

  1. A mi ultimament em passa a vegades que em sento “fora de la meva vida” i em sembla que no visc sino que estic dins algun somni rar. A vegades penso que potser la Matrix es una possibilitat. No crec que podrem mai dir qui som o qui son els altres: per molt que intentis trencar els limits – personals i interpersonals – nomes aconsegueixes adonar-te que els limits son reals i… no gaire trencables. Jo soc jo pero dins d’un temps ja no existire, tu ets tu pero ara et veig despres has desaparegut potser mai tornare a veure’t. Tu no veus que passa pel meu cervell, jo no veig que passa pel teu o pel seu o per els d’ells. Per molt disposats que estiguessim a provar coses, o per molt estranya que fos l’experiencia, suposo que ni tu ni jo ni altres no voldriem pensar amb el cervell de l’altre si se’ns oferiria l’opcio. No et sembla?

  2. He de reconeixer que estant aturat les coses es veuen diferents. Estranyament, pero, de temps tampoc no n’hi ha gaire… pero el qual és, és tot teu i aixo agrada. 🙂

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: