A voltes necessito desfogar-me així, ho sento.
Vaig creure estimar, però m’he adonat que he tornat a fracassar.
No sóc d’aquells que no deixen anar un t’estimo o qualsevol frase romàntica arxi utilitzada poc creïble i aburrida. No sóc un d’aquells romàntics i mai ho seré, perquè no sóc així.
Vaig creure estimar, però vaig errar, com sempre. De fet, no estimo, són hormones… més trist encara.
Encara gràcies que em queden els meus poemes i una petita (molt petita, insignificant, microscòpica escletxa que no vull explorar encara) esperança.
Si fos una ratlla de mar no tindria aquests problemes. Tot sigui per elles.
Ja ho diuen, Do it for Yourself (no té gaire relació el significat oficial, però hi trobo certa relació: fes-ho tot tu sol per tu mateix).
Sento haver molestat amb l’entrada.
pd:conversa:
– Nano, no confiïs mai en les persones, i menys encara si aquesta persona sóc jo. – Ah! Ets persona? – Desgraciadament… només elles poden embogir i escriure un bloc com aquest… – Aaaah…- Deia mentre per dins pensava què collons feia dins el manicomi.
pd2: a cada dia que passa veig que el nom d’aquest bloc està ben escollit…
Filed under: Paranoies maníaques |
Bloc d'un maníac fugitiu 
Estimar no es gaire facil. Jo crec que es una cosa que s’ha d’aprendre – i si de petit[a] no l’aprens dels pares, ho tendras dificil!!! Pero no impossible, eh! Anima’t.