Solo deseo, un minuto para aburrirme en él.

Amb el poc temps que em queda de la vida (i no de vida, si no del temps que passa mentre faig altres coses) descarrego tota la meva ira i ràbia provinent de la hipocresia de la gent respecte de la bici, en l’anàlisi meticulós i calmat de circuits acondicionadors de senyal, amplificadors d’instrumentació i els errors de la mare que els va parir. És que Déu no saps fer ni un maleït component ideal? Les idees felices no existeixen, i segueixo buscant el circuit que funcioni a la primera muntat amb son la nit abans amb preses i malament sobre una board plena de capacitats paràsites (com els hipòcrites que odien els ciclistes per la ciutat i que després van a veure el tour de frança en la seva volta publicitària per la millor botiga del món).

O el filtre passiu ideal de guany unitari que m’ajudi a filtrar la tensió que provoquen certs professors. Crec que podria fer fortuna i podria jubilar a mon pare.(Piles no incloses).

I visto lo visto veig que passo massa temps deliberant sobre les lleis de tensió i corrent que regeixen les senyals elèctriques que hi ha als axons entre neurona i neurona. Potser necessito dormir una mica més.

O utilitzar amplificadors de vàlvula per maximitzar una mica la calma els caps de setmana. I deixar per un altre dia les ganes de voler tocar aquell solo que encara no se ni que existeix. I tocar-lo ahir.

Com molts del meu cercle haureu sentit fins la sacietat aquests últims dies, últimament no tinc massa vida degut a molt simpàtiques persones que creuen que un alumne és un superhumà amb el poder d’allargar el dia fins a les 30 hores sense patir-ne el cansament… Així que no tinc massa temps per escriure res molt elaborat aquí (però de ganes en tinc!), així que us deixo amb un tast d’un fragment que he oido por ahí:

seguir la trayectoria que llevan las nubes
y volver por la mañana igual que sale el sol…

Quizás el método consista en sólo eso. Dejar de preocuparse de todo antes de que ocurra y mientras tanto vivir del dinero público robado i dejar a un lado las cosas complicadas para gente mucho más lista para ello, pero tonta para ver dónde esta realmente la felicidad: en la calma.

Y olvidarme de aquellos sueños juveniles i de las películas de Hollywood de que la vida realmente interesante es la sobresaltada i llena de quehaceres.

Y para no aburrirme, transistorizar un poco mis sueños y crear algun que otro filtro pasa banda de tipo notch que permita, tan sólo, el paso de la frecuencia de la felicidad, a la espera del bit adequado en el pin adecuado de mis nervios que me reactive i me diga que, NRZ mediante, ha vuelto la calma.

Fart de la mare que va parir Fourier i el pare que el va engendrar, em podreu trobar a cavall (a galop) entre el tren més llarg del món i les antenes dels terrat, sempre dipols, és clar. No em volgueu complicar els coses.

Doncs penjat a les antenes, com un monigote del penjat qualsevol, però molt més bastant un quant més viu que en Chanquete (no fotem…) trobant els errors  de les pel·lícules.

Però no barallant-me amb el meu, aquest bloc, sino amb representacions freqüencials del que vulguis escoltar, carinyo.

El soroll és inherent a la vida de les paraules, i tot i crear a voltes, mapes de ciutats (sempre millors que la pròpia), no deixa de ser una putada que per a les paraules maques tampoc existeixin els filtres adequats per a fer que els sentiments es puguin expressar en els harmònics adequats i puguin arribar al receptor sense que l’aire faci de les seves en el camí. A uns quants centenars de metres per segon.

-Recordam que mai més em torni a agafar nou assignatures.

- Encara que siguin laboratoris?

- Especialment si són laboratoris.

A vegades m’agrada imaginar-me com la desfeta humana que ningú vol. Aquell que quan el coneixes no val la pena seguir tenint al costat perquè potser te l’imaginaves diferent o el tenies idealitzat. I potser és cert que en ocasions m’agrada trencar amb aquesta imatge que certa gent tingui de mi.

M’agrada imaginar-me com aquell que van abandonar perquè pensa sobre el que l’envolta enlloc d’utilitzar-ho sense criteri, el que beu massa, el que escolta música que no és eletrònica (un seguit de sinus de diferent període que van variant amb un cert ritme massa senzil, tal i com vaig definir ahir sota un escenari) ni cap temazo (des de la més sana i profunda ironia) i que prefereix música que mai sortirà per la ràdio. O aquell a qui li costa socialitzar-se si ningú no s’hi acosta primer, o el que pensa que com està, ja està bé però que no és cert (i ho sap, però li fa port reconèixer-ho en beu alta, com una acceptació de la seva soledat).

O perquè és solitari i en ocasions és més feliç sol, o perquè li és  igual com vagin les coses o el que facis mentres el deixis anar al seu aire. O perquè quan més acompanyat està més sol se sent. O perquè té por a estar sol i tambè a estar acompanyat. O perquè, simplement, és massa covard com per evitar perdre ocasions úniques a la vida.

El cas és que, malgrat tot, no us poseu nerviosos amb ell, doncs com em van dir ahir: tranquils, que avui és lluna plena.

Y el régimen estacionario establece su reino de terror.

– leído por ahí

Nota: prometo escriure quelcom comprensible quan deixi d’estar tant liat.