Abro la ventana por la pàgina 89 y lanzo el libro por ella. Almenos por hoy dejaré de esnifar libros para dejarme llevar al son de la melodia.

Sin escuchar a puristas de ella, sólo escucharé lo que me vaya a animar el hoy. Más asquerosa, más rota, más distorsión. Siempre más, y siempre políticamente incorrecta dentro de lo possiblemente publicable y que cumpla las característiques antes mencionadas. De venta en farmacias. Y sólo en los mejores cines. Y no incluye pilas. Acero inoxidable.

A ver si tienes suerte y la encuentras buscando debajo de los puentes. Quizás por ahí anda la libertat de hace unos meses: los paseos por el parque y las baladas con solos que quitan el aliento. Como follar con amor. Como destruir lo indestructible. Como saber que se tiene la razón, pero callarte y sonreir por dentro sabiendo que él se equivoca.

Momentos. Nada más. Pero a la espera de calma con ella. Y mientras tanto, calzarse bien alto las botas. Por si a la muerte le apetece pillarnos por el camino. Quién sabe.

Amb el poc temps que em queda de la vida (i no de vida, si no del temps que passa mentre faig altres coses) descarrego tota la meva ira i ràbia provinent de la hipocresia de la gent respecte de la bici, en l’anàlisi meticulós i calmat de circuits acondicionadors de senyal, amplificadors d’instrumentació i els errors de la mare que els va parir. És que Déu no saps fer ni un maleït component ideal? Les idees felices no existeixen, i segueixo buscant el circuit que funcioni a la primera muntat amb son la nit abans amb preses i malament sobre una board plena de capacitats paràsites (com els hipòcrites que odien els ciclistes per la ciutat i que després van a veure el tour de frança en la seva volta publicitària per la millor botiga del món).

O el filtre passiu ideal de guany unitari que m’ajudi a filtrar la tensió que provoquen certs professors. Crec que podria fer fortuna i podria jubilar a mon pare.(Piles no incloses).

I visto lo visto veig que passo massa temps deliberant sobre les lleis de tensió i corrent que regeixen les senyals elèctriques que hi ha als axons entre neurona i neurona. Potser necessito dormir una mica més.

O utilitzar amplificadors de vàlvula per maximitzar una mica la calma els caps de setmana. I deixar per un altre dia les ganes de voler tocar aquell solo que encara no se ni que existeix. I tocar-lo ahir.

Tothom sap com treure un hipopòtam d’un pou, és per tothom conegut que només cal una cullera i una ampolleta de vi del penedès del 98. Quin si no?

Però ningú mai ha escrit un llibre sobre com treure hipotòmans d’un pou. I no el pou on cauen depressius o alcoholics amb la seva beguda. És cert que als hipotòmans els agrada beure com ningú pot imaginar, per això no se’ls veu mai de nit. Saben com muntar-s’ho. Però no són ni de bon tros depressius.

Però els hipotòmans caiguts en acte de servei als pous que rodejen les voreres estan comdemnats. No és suficient la lampara de disseny i el gnom de jardí com els hipopòtams. I és clar, amb un paraigües no poden volar. Quantes infàncies ha trencat la Mary Popins.

Sobretot la dels hipotòmans. El seu major somni sempre ha sigut ser com en Chuck Norris: un hippie menja-flors i pacifista. Llàstima que morís quan va començar a sortir a la TV. Tants groupies i cap que volgués deixar els hipotòmans amb el seu somni viu.

Des de llavors, només els queden els documentals de la Sexta on surten ells, en acte de copul·lació amb altres de la seva espècie. Grans espectacles i grans audiències. I tot sense sortir de casa i sense veure coses desagradables (perquè tenen savoir faire). Autènntiques obres mestres per als més literats hipotòmans.

Però tornant al principi. Ningú sap treure un hipotòman d’un pou, perquè el fet que siguin omniscients i fets a la imatge i semblança del seu Déu, els impedeix ser tan idiotes.